La meva àvia sempre deia que això de la independència era cosa de quatre eixelebrats. De uns quants somia truites que vivien més en un univers paral·lel que no a la pura realitat. Nou anys després d’aquelles paraules, me l’imagino agafada de la meva mà i mantejant una estelada. Ahir, a Barcelona, enmig de la multitud em vaig fixar que potser sí que som eixelebrats però ja no som uns quants.
Al meu costat, hi havia una dona gran amb els seus tres néts, que devien tenir entre quatre i tretze anys. Després de moure les nostres estelades i de cantar a viva veu més de una, dues i tres vegades l’himne de Catalunya, espontàniament em va explicar que feia vint anys que no trepitjava Barcelona. Que va estar més d’una hora al tren sense poder seure però que no li va importar i que vol, per sobre de tot, que els seus néts puguin viure en un país lliure. En un país on no t’ataquin constantment per expressar el que hauria de ser un dret per tothom. En un país normal on ni tan sols s’hauria de discutir poder votar. Poder decidir.
En sentir-la, em vaig adonar que alguna cosa està canviant al país. Que dijous es van manifestar persones de diferents ètnies, ideologies i arrels. Gent que ha viscut tota la vida a Catalunya, gent immigrant i gent que va haver de venir aquí per poder sobreviure. Gent que n’està farta, molt farta però que no es volen quedar quiets. Gent que no té por de ningú però que vol estimar a tothom.
Ens diran que som nosaltres els que anem equivocats i que no ens podem apartar de la llei. Una llei que ells fan servir quan més els hi convé per pur interès. El que no diran és que som un poble pacífic que lluita per els seus ideals i que no es deixa vèncer perquè aquest procés i la bestialitat que vam fer ahir, no és només cosa del govern i dels organitzadors. És la gent, el poble, qui portarà Catalunya allà on vulgui ser.
Ahir, mentre contemplava les riuades de gent que omplien els carrers de Barcelona vaig pensar que no podran fer res i que hem arribat a un punt on ja és impossible tornar enrere. El que servia fa un any ara ja no té cap tipus de credibilitat. No es pot dialogar amb algú que abans de començar ja et nega l’evidència i et prohibeix expressar-te. Només expressar-te. Potser el president del govern espanyol es preguntarà d’aquí uns anys què hagués passat si, al seu moment, ell hagués volgut escoltar-nos i dialogar. En el fons, tot és qüestió de voluntat.
Quan surts al carrer i veus una resposta de la gent tant emotiva, tant apoteòsica i acompanyada de l’èpica del tricentenari, se t’omple el cor d’orgull i de compromís però no ens podem passar cada onze de setembre reivindicant la nostra veu si els polítics no hi fan res. No hi reaccionen. Aquesta ha de ser l’última vegada que fem una v.
Estelades, crits d’independència, castellers com a símbol de victòria i molta alegria. Alegria de viure. Alegria del que vindrà. Però per acabar d’arrodonir-ho, estaria molt bé que ens aprenguéssim la lletra de l’himne de memòria, que no costa tant.
