Vacances, dia 16. Dins el mar, mirant l’horitzó, intentava trobar sentit a l’estratègia evangèlica d’ERC quan he notat un cop al taló. He pensat que m’ho havia imaginat fins que he notat el segon cop. Les dues terrorífiques notes de la banda sonora de Jaws han començat a sonar.
M’he posat les ulleres de nedar que duia al coll i he enfonsat el cap sota l’aigua disposat a lluitar per la meva vida contra el gran blanc. Un banc de peixets em rondava alegrement els peus; un, el més petit, picava una vegada i una altra contra el meu taló. Potser era cec?
He aixecat la cama per veure què feia i me l’he endut cap amunt enganxat al peu, ben aferrat a una pelleringa del meu taló que no deixava de mossegar.
A aquestes alçades de la vida, quan ningú ja no es fixa en tu ni et fa ni puto cas, trobar algú com en Felip —l’he batejat— a qui li agradis tant com perquè vulgui menjar-se’t m’ha reconfortat. Això podria ser l’inici d’una bella amistat.
Vacances, dia 17. “Estàs moreno”, m’ha dit ma filla entre sorpresa i desconcertada. Té raó. Aquest estiu m’he despistat, he trencat una llarga tradició de fugir del sol com si fos un vampir i he acabat agafant color. Al costat de ma filla, però, segueixo semblant Iniesta.
Esclar que per semblar Eto’o sempre puc comptar amb els meus nebots. Avui hem anat a la platja amb ells —el meu cunyat també ha vingut a visitar-nos per completar l’aplec familiar— i el petit, veient potser la insòlita mutació de son oncle, ha decidit deixat de ser fluorescent.
No té gaire costum de prendre el sol —no l’he vist mai més de cinc minuts quiet— i li ha hagut de demanar a son pare quanta estona havia d’estar-s’hi per cada banda per posar-se moreno, com si fos un entrecot.
Vacances, dia 18. El mòbil de la meva dona ens recorda que les vacances són una il·lusió i que allà fora la vida continua o, pitjor encara, s’acaba i et deixa sense paraules.
Vacances, dia 19. Cada matí un grup de dones —una cinquantena— fa exercici a la platja. Es col·loquen en formació al davant d’una monitora hipermotivada que les escridassa —en castellà, esclar— com si fos Clint Eastwood a El Sergent de Ferro. Es veu que això es diu zumba.
Entre les dones hi acostuma a haver algun home infiltrat, un parell o tres a tot estirar, i després hi és ell. Ell arriba sempre tard —alt, prim, barret de palla, ulleres de sol, slip de colors— i se situa uns quants metres al darrere de la formació, tot sol.
Des d’allà segueix les instruccions de la sergent al seu aire, diguem que en fa una interpretació lliure, com ara Marchena amb la justícia. Quan tothom va a la dreta, ell va a l’esquerra; quan tothom aixeca els braços, ell els abaixa; quan tothom salta, ell s’ajup.
Ma filla se’l mira des del balcó i es pixa de riure, meravellada davant tanta ineptitut. Com a inepte cum laude miro de defensar-lo i li dic que jo ho faria encara pitjor. “Ja ho sé”, em diu, i es descollona encara més. La paternitat és una font inesgotable d’alegries.
Vacances, dia 20. Em llevo cap a les deu. Esmorzo amb calma —amb mooolta calma—. Baixo a la platja com a pas previ i indefugible per arribar al mar. Floto a la deriva. Un porró de vi amb gasosa. Dino. Faig una migdiada XXL.
Sortim a passejar sense rumb. Sopem a qualsevol lloc. Fem un gelat. O una copa. O totes dues coses (una darrere l’altra). Les meves dones m’apallissen a les cartes amb la bso consensuada aquest estiu de fons —Katy Perry i Antonio Vega, Rosalía i The Pogues. Miro el mar a les fosques.
Llegeixo al balcó —amb permís del puto garbí— amb les onades i els lladrucs de l’irreductible gos del veí de fons (no he trobat cap bazooka a Amazon). Miro el mar, encara més a les fosques, fins molt tard.
I així, amb petites variacions, cada dia durant vint dies.
I n’estaria vint més. No dec haver fet ni deu fotos, la meitat des del balcó. Les úniques visites culturals han estat a la llotja a comprar peix i a Can Barris a atipar-nos de cargols. Vint dies més? Tota la vida, m’hi estaria.
Però s’ha acabat.
#fuckingmoneyman
Vacances, epíleg. Tornar a casa també té coses bones, retrobar-te amb el teu vàter, per exemple. La que m’ha fet més il·lusió, però, és no trobar-me als meus veïns okupes al sofà de casa trincant-se’m el Laphroaig.
S’han conformat amb passar un cable per piratejar la fibra —tarifa Fusion Okupa Plus— travessant la teulada i el terrat de casa. Fins i tot hi han posat brides, són okupes però apanyats, segur que també m’han regat les plantes. I segur que se’n faran càrrec quan els la talli.
