La notícia ha tingut un ample ressò a la premsa internacional. Dos dels presos polítics catalans s’han declarat en vaga de fam contra l’injust tractament per part de la justícia espanyola. Arrisquen la seva salut o fins i tot la seva vida, per fer paleses davant del món les circumstàncies escandaloses de les que són víctimes.
Remarquem que amb aquesta vaga de fam no exigeixen la seva llibertat, cosa a la qual tindrien tot el dret d’aquest món –com han demostrat les sentències dels tribunals alemanys i belgues en el cas dels exiliats. Amb aquesta acció protesten contra la flagrant vulneració del dret per part del Tribunal Constitucional (TC) espanyol. Els presos acusats han presentat recurs d’empara nou vegades davant del TC, per impugnar els motius pel seu empresonament i per protestar contra la durada il·legal de la seva presó preventiva. Les regles judicials estableixen que un recurs així sigui admès o no en un termini de 30 dies. El primer recurs del novembre del 2017 no va ser admès sinó fins després de 105 dies. El novè, de principis d’octubre del 2018, encara no ha rebut resposta. Però en cap dels recursos admesos hi ha hagut fins ara una decisió del tribunal. I això és un mètode intencionat.
En el moment que el TC espanyol rebutgi un recurs dels empresonats, aquests podran portar el cas al davant del Tribunal de Drets Humans a Estrasburg. I això els manaires espanyols i els seus fidels servidors de la “justícia” ho volen impedir tant de temps com puguin. Perquè en tots aquests processos no es tracta de fer justícia sinó de, costi el que costi, retirar de la circulació per uns quants anys els dirigents de l’independentisme català, de manera que quan vingui d’aquí cinc o sis anys la sentència d’Estrasburg els catalans potser ja s’hagin resignat.
El cap de govern espanyol, Pedro Sánchez, ha dit sobre el tema que “els acusats tindran un judici correcte perquè Espanya és un Estat de Dret”. L’únic judici realment correcte seria el seu sobreseïment immediat, la llibertat immediata dels presos i el lliure retorn dels exiliats. Com hem dit abans, les sentències dels tribunals a Alemanya i Bèlgica han deixat ben clar que les acusacions per rebel·lió o per sedició són completament infundades. Però Espanya ho ignora i persisteix en fets arbitraris i inventats que en cap democràcia serien admesos.
Certament els polítics europeus tenen actualment una pila de problemes: migració, Ucraïna, Brèxit, Itàlia i molts més. Però no haurien d’infravalorar el conflicte català. L’alienació dels catalans d’Espanya a causa de la catastròfica política espanyola i també -malauradament- d’Europa pel silenci dels seus representants està creixent de manera incommensurable. Com hem dit sovint, ningú demana que Europa doni ara suport a la independència de Catalunya. Hom desitja només que els europeus no callin davant de les moltes vulneracions dels drets humans i dels principis d’un Estat de Dret que passen a Espanya des del setembre del 2017.
No hauria hagut de caldre que per fer visible aquesta situació davant del món, ara dos pacífics ciutadans (i aviat potser altres més) es decidissin a posar en perill la seva salut i la seva vida.
Ningú s’hauria de fer falses il·lusions. Els propers processos contra els presos polítics catalans seran ben altra cosa que no pas correctes. Com que el procés per si sol ja és una farsa, només se’n poden esperar sentències injustes. I cap apaivagament, sinó un agreujament del conflicte.
