Defensem els valors. Aquesta frase és la més repetida als fulletons propagandístics d’escoles que aquests dies omplen la meva bústia. “Solidaritat”, “tolerància”, “compartir” i “comprensió” acaben de guarnir el paper amb tot de fotografies de nens somrients i agafats de les mans, amb pares més somrients al fondo de la imatge. Seguidament, en quatre línies exposen una brevíssima carta de presentació on enalteixen les seves qualitats educatives, però sobretot humanes. Finalment, t’indiquen que encara queden places lliures en aquests diferents paradisos educatius i que estan esperant a que nens i pares—perquè avui en dia l’escola és una gran família—escullin les seves instal·lacions per assegurar-se un bon futur. Ben mirat, s’assembla una mica als anuncis dels plans de pensions dels bancs.
A l’escola aquests dies no es comenta altra cosa. Els nens nous que vindran l’any que ve, els germanets petits que entraran, els de sisè curs que marxen cap a l’ institut. Tothom diu la seva sobre la qüestió i sempre n’hi ha que té un conegut que sap d’ aquella o altra escola i ens explica de tots colors. Les mestres parlen de la bona disposició que tenen els nens per acollir els nous companys i de la capacitat d’integració…i bla, bla, bla. Marxo cap a casa amb un grup de mares, encara amb el mateix tema a la boca. Em limito a escoltar perquè jo no tinc cap intenció de fer cap canvi d’escola, de moment. I llavors una d’elles pregunta sobre una de les escoles de les que ha rebut propaganda. La més eixerida contesta que en aquesta escola fomenten molt els valors i que això és realment molt important, de fet, sentencia que és indispensable inculcar en els nens una integritat moral. Els valors són la base de tot, diu i ho diu de manera taxativa i amb un posat que no dóna lloc a rèpliques. Totes assenteixen.
A mesura que avancem, el grup de mares es va reduint quan ja només quedem cinc o sis mal contades, una proposa d’anar a fer un cafè fins l’hora de sortida dels nanos. Al bar, de fons, s’escolta el resum de les notícies abans de passar al temps. Deixem els fulletons d’escoles sobre la taula, mentre esperem que el cambrer ens atengui. De sobte, la fotografia del fulletó amb el nen somrient contrasta amb la imatge que surt a la pantalla, és només un segon però l’ impacte visual m’ha deixat fora de joc. Una de les mares se n’adona i em pregunta si em trobo bé. Somric. Com el nen de la foto, però més malament. Somric de manera forçada. La resta de mares no ho perceben i continuen amb la xerrameca de la importància dels valors. Una d’elles explica que l’altre dia, en un parc del barri, hi havia uns nens que no deixaven jugar a pilota al seu fill i que va anar ella a explicar-los-hi la importància de compartir i de ser tolerant amb els altres i que després va venir el pare de les criatures i li va donar la raó. N’estava molt orgullosa de la seva acció. I a partir d’aquesta anècdota, allò es va convertir en una competició d’altruisme i de bona praxis de valors. I la veritat, em vaig començar a capficar perquè a mi aquestes coses al parc no em passen. Jo deixo que el meu nen faci, sense que se’m mati i sense que me’l matin i prou. No he d’anar darrera d’ell dient-li que comparteixi ni que deixi jugar a qui sigui, ell ho fa sense pensar-s’ho gaire. Juga amb tothom i amb tot, sense manies ni miraments, és un nen ben disposat, però com el meu també els altres, mai li han negat de jugar o coses per l’estil. Així que mai m’he vist obligada a fer una intervenció estel·lar sobre la importància dels valors, és més, crec que no li estic “inculcant” cap valor al meu fill, simplement fa i actua com veu i de manera “natural, normal”. De debò que cal “inculcar” segons quines coses? Doncs, hi ha quelcom que no rutlla.
Potser és l’explicació a la imatge fugaç que he vist a la pantalla. Que els valors dels que tant cofois ens sentim són inculcats, de fulletó. Si no tenim cap problema en atendre un nen del parc que ha caigut i s’ha fet mal, si no tenim cap problema en compartir el nostre dinar amb d’altres, si podem portar en el nostre cotxe algú que s’ha quedat tirat a la carretera…i totes aquelles coses que explicaven aquestes mares al bar…si som tan bons veïns…com és possible que hagi vist aquella imatge a la televisió?
Milers de persones amuntegades en condicions insalubres. Nens plorant, uns arrossegats per les mares amb esforç, d’altres encara enganxats al pit,homes i dones, algunes parterejant…tots caminant sense treva, travessant rius, improvisant fogueres i llits, …implorant entrar als països veïns…mentre una filera de fotògrafs immortalitzen els fets a l’altra banda i una muralla de policies—que recorden a les formacions romanes de legionaris, aquelles dels dibuixos d’ Astèrix, però aquest cop de carn i os—els barren el pas. La paraula “valors” ressaltada en negreta al fulletó juntament amb “us esperem amb els braços oberts!”, “encara hi ha places lliures”…valors, valors…Quins valors?
