Vanitat i Generositat política. El cas Guardans.
Aquest no vol ser un article sobre Guardans però ens serveix d’exemple. No dubto del seu esperit de servei ni de la seva recerca del bé comú, traduit en moltes iniciatives tant al Congrés espanyol com al Parlament europeu. Però, expliquen aquestes motivacions una decisió com l’adoptada aquesta setmana ? Òbviament no. L’explica una necessitat laboral o econòmica ? Evidentment tampoc. Per què doncs aquest cop de porta i entrada directa a casa del veí ?
Sospito que per vanitat. Ni més ni menys. Vanitat. Possiblement un dels majors perills de la classe política actual. Al meu criteri, deixant de banda el cas Guardans, un mal que no coneix ideologies ni preferèncis partidistes i que està present a alguns dels líders polítics de tot l’arc parlamentari. Un dels responsables del que en podriem dir l’aferrament a la cadira. Vanitat que s’expresa en el delit malaltís de veure’s cada dia al matí a la portada dels diaris, generant dinàmiques perverses entre polítics i periodistes. Vanitat del que necessita que li obrin la porta del cotxe oficial, del que ha conegut les reverències del portero mayor del Ministerio, del que ha experimentat i és adicte als aplaudiments massius en un meeting, o a que li riguin les gràcies constantment, del que li agrada que el coneguin i el reconeguin pel carrer. Del que ha d’omplir molts complexos mal curats. Del que no pot suportar passar a l’oblit. Del que té un ego que no hi cap en un partit petit. Del que necessita, com els generals que entraven victoriosos a Roma, el record a cau d’orella de la seva simple condició mortal.
És la vanitat la que apaga subtilment els bons propòsits, la que arracona les bones intencions, la que deforma la mirada i esbiaxa les decisions. Escribia en Pere de Solana (i poseu vosaltres mateixos nom al personatge descrit):
“Quan la vanitat cavalca sense brida,
quan l’ambició de tot i tot és capaç,
quan l’arrogància és atrevida,
i la ignorància és encara més tenaç,
la farsa ésdevé vida
i la vida és pur fracàs.
S’atança el final de la fera,
foll com un cavall desvocat
s’acava la llarga espera
davant d’un líder del passat.
Cal enfilar per la dressera,
i el futur haurà guanyat.”
Filla de la vanitat és el resentiment. El mateix que explicaria el comportament d’en Guardans. Contra ambdues cal generositat política. Una condició escassa en el nostre entorn. Tant escassa com important. La generositat és senyal de grandesa d’esperit. De mirada llarga. De preeminència del bé comú per sobre dels propis interessos. La generositat política s’expressa en el compromís i acció política del que fa sense esperar res a canvi, del que exerceix responsabilitats pensant que cada dia és l’últim (alliberat de tota decisió presonera del càrrec), del que s’ho creu de veritat. La generositat en política fa possible l’acord, genera respecte i possibilita l’èxit de les idees per sobre dels interessos de les persones. És antídot de la crispació i del ressentiment. La generositat no exclou la fermesa ni implica renúncia a les pròpies conviccions. Tant generositat com fermesa suposen posar la persona al servei d’un ideal. I els ideals no els traeixen mai ni per generositat política ni per fermesa sinó per egoisme, feblesa i vanitat.
És la percepció sobre la generositat política dels nostres líders la que feia que els polítics dels anys 70, sortits de la lluita a la llarga nit del franquisme, fossin vistos amb admiració, als anys 80 amb simpatia, als anys 90 amb resignació i ara, en molts casos, amb menyspreu. Prestigi i generositat política van també molt lligats.
Per això penso que la decisió d’en Guardans no és justificable; al menys sense un període de transició pel mig. No sé si perjudica al seu partit. En el seu cas, crec que correspondria una resposta amb autoritat, ràpida i contundent. A l’estil o te’n vas o t’expulsem. I no ho dic en interés d’aquest partit, que ells sabran. Ho dic perquè en cas contrari el que queda tocat és el prestigi de la política en general. Hi ha coses que no s’entenen i no pot ser que un dia s’estigui d’una banda, l’endemà de la contrària (perquè en aquest cas és sencillament així) i aquí no passi res. Per sort hi ha exemples molt diferents, però no toca aquí ni ara abusar de la paciència dels lectors.
Amb menys vanitat i més generositat política aniriem molt millor.
