Fa relativament pocs dies ens assabentàvem que Noelia Núñez, fins ara diputada i dirigent del Partit Popular, ha hagut de dimitir després que es descobrís que havia falsejat el seu currículum. Una tipologia de cas que no ve de nou al panorama polític espanyol, però que, més enllà de la polèmica immediata, el cas obre la porta a una reflexió més profunda: quina cultura política estem fomentant entre els joves del nostre país?
Fa poc vaig assistir a una conferència excel·lent amb el president Artur Mas i el lehendakari Iñigo Urkullu a La Salle. Portava per títol De vocació, política. Em va trencar els esquemes. Em va fer repensar moltes coses. Tots dos insistien en un concepte que encara em ressona: la vocació és un element pre-polític. És anterior a qualsevol càrrec, a qualsevol partit, a qualsevol institució. És escoltar, estimar, aprendre, comprendre, ajudar, pensar en comunitat. O la tens, o no la tens. La política aquí juga com a eina, com a l’element que ens permet transformar i ajudar. Si no hi ha vocació, per què es vol la política?
Per això, la polèmica que la jove diputada del PP ens ha descobert, no és només el d’una jove política que ha comès un error greu. És el símptoma d’una deriva. D’una manera de fer que, malauradament, ha anat calant: l’aparença per damunt del fons, l’accés al poder com a finalitat, i no pas com a instrument per servir els altres.
La política, al meu parer, ha de ser una manera d’entendre el món i de posar-te al servei dels altres. I això no requereix tenir cinc màsters ni omplir un LinkedIn d’etiquetes. Però sí que requereix una cosa molt més difícil de construir: l’honestedat. Honestedat cap als altres, però també cap a un mateix. El valor d’anar de cara. De no fingir ser qui no ets. La política no necessita perfils perfectes. Necessita persones que sàpiguen qui són i per què hi són.
Venim d’una generació que va créixer escoltant els pares parlar de l’esforç, del sacrifici, de l’honestedat com a base de tot. Ells no ho van tenir fàcil, però ens van obrir camí. Per què no ens exigim el mateix rigor? Què hem perdut pel camí? Molts de nosaltres som fruit d’aquest esforç col·lectiu.
Aquesta crisi de confiança pot ser també una oportunitat per reconstruir. Per recordar-nos que la política no pot ser una passarel·la de mèrits inventats, sinó un lloc per escoltar, per cuidar, per ajudar i representar amb dignitat. Per recordar-nos que els joves que volen fer política no han de tenir por de començar des de baix, de formar-se de debò, de dubtar, de fer preguntes. Que la política no ens ha de servir a nosaltres, sinó que nosaltres hem de servir a través de la política.
Potser la pregunta més important que hauríem de fer-nos és “per què vols fer política?” I, encara més al fons: “quines ganes tens de ser útil als altres?”
Encara som a temps de construir una cultura política millor. Que valori la vocació de servei per damunt de l’estratègia personal. Que premiï el treball honest i el compromís a llarg termini. Que entengui la política com una eina per servir, i no com una via per servir-se’n.
Si recuperem aquest esperit, potser sí que podrem construir una cultura política més honesta, més neta, i, sobretot, més humana. I potser així, algun dia, podem mirar-nos als ulls i dir: he vingut a servir, i no a servir-me.
