La sentència del Tribunal Suprem espanyol confirmant l’exclusió de Puigdemont, Comin i Puig de la Llei d’Amnistia és trista i indignant; però no pas inesperada. De la mateixa manera que seria molt d’estranyar que el Constitucional fos d’un altre parer i fes possible un retorn ràpid dels nostres exiliats. Aquesta posició intransigent dels alts Tribunals d’in-Justícia espanyols s’interpreta sempre com un acte de venjança contra els que van tenir la gosadia de posar en perill la “sagrada unitat” de l’Estat. Sens dubte, aquest és un dels elements determinants de la seva actuació. Al meu modest parer se n’hi ajunta potser un altre que no crec que pugui descartar-se: la por. Por, dirà el lector? Por, de què? Doncs, sí. És una por soterrada que potser ni ells mateixos es confessen, però que crec que no deixa de fer el seu pes. Por de Puigdemont. Por d’un home al que fan passar un calvari que mai s’ha merescut.
Aquesta por no existiria i fins i tot potser els hauria portat a amnistiar al nostre president legítim (legals ho són tots) si Carles Puigdemont tingués pasta de “mandao” com Illa (així l’ha definit encertadament i irònica Erika Casajoana fa poc), si fos un oportunista que només mirés d’assegurar-se una cadira, caigui qui caigui, com Pedro Sànchez, si fos un encegat partidista com els que (per vergonya seva) van fer possible la presidència d’Illa. Però Puigdemont no és així. Com va dir fins i tot Feijoo, és un home amb principis, és un home que pot equivocar-se com tothom, però (a diferència de molts polítics de casa nostra) reconeix públicament els seus errors i n’aprèn pel futur.
És un home amb una senzilla enteresa de caràcter (ho ha demostrat sobradament en els darrers set anys) que fa que sigui per molts un far d’esperança i per altres una nosa pels seus interessos personals o partidistes.
Digui el que digui Illa, aquest titella de la Moncloa, la seva “normalització” no penso que se la cregui a Madrid qui tingui dos dits de seny. Han de saber forçosament que l’aparent debilitació de l’independentisme és un fenomen només aparent i que el volcà segueix roncant en el fons. I la por a què em refereixo és la de que si Puigdemont torna a Catalunya, amb plena llibertat de moviments això sigui l’inici d’una reacció en cadena que porti el volcà a una erupció que no puguin tornar a parar amb el 155 i amb un nou “a por ellos”.
Podeu pensar que exagero. Podeu pensar que els forts són ells amb les porres dels seus esbrirres. Però qui té de recórrer a “lawfare“ (per emprar el mot de moda), qui no té més arguments que la força, és el feble i ve l’hora que aquesta feblesa el faci caure. I com dic en un dels meus versots: “no sé quan ni com, però el dia vindrà”.
La por que cito crec fermament que existeix. I no m’estranyaria que alguns dels que la tenen, la fessin servir també a casa dient a les seves criatures: “Nene, si no te comes la sopa, vendrá el ogro Puigdemont y se te comerá a ti“. Una gracieta inoportuna? D’aquesta gent no hi ha res que em pugui estranyar.
Res m’alegraria més que equivocar-me i que el retorn dels exiliats fos més a la vora. Però intento que el meu optimisme innat no em faci perdre el sentit de la realitat…
