La Provença és la regió de França on es troben més Verges o Madones Negres. Algunes, com la de Masan, anomenada Notre Dame la Brune, tenen capella o ermita pròpia. Al singular massís de Montserrat, al cor de Catalunya, tenim Maria de Montserrat, una Verge Negra, o Bruna, que n’és patrona des de l’any 1881.
Les Verges Negres són talles de fusta antigues aparegudes entre els segles XII i XIV. Poden ser de fusta fosca ja en el seu origen material, o ennegrides, fumades, acolorides amb tint de noguera o pintades.
Conten les llegendes de les Verges Negres o Madones Negres que s’han trobat en un solc del camp llaurat, o en una fornícula natural en la soca d’un arbre, o en una cova, com la Verge o Mare de Déu de Montserrat que, amb la seva proverbial calidesa i estima maternal, el poble anomena Moreneta. Aquestes procedències expliquen l’origen físic de la negritud de les santes imatges, es justifica per haver estat amagades molt de temps en el si de la terra fosca i humida, d’aquest humus n’haurien pres el color que recorda la fisonomia de les deesses de les antigues religions agràries d’Europa. Perquè és en la foscor i humitat de la terra on les llavors germinen, imatge de la mateixa generació, de la mateixa concepció de la vida humana allotjada en el ventre de la mare abans d’eixir a la llum.
El de la mare és l’arquetip més universal de l’inconscient col·lectiu de la humanitat: ningú no pot parlar d’ell mateix sense parlar de la mare. És per aquesta causa que les verges i marededéus en general, i les negres en particular per proximitat a l’aparença del vermell molt fosc de l’argila primordial: l’adama, terra de la qual la Bíblia diu que vam ser creats, desperten tanta devoció en el culte que ha inspirat tendres obres d’imatgeria popular com ha inspirat obres de gran sofisticació artística i, encara, ha inspirat pregàries, himnes, goigs, cançons i peces musicals que glorifiquen verges i marededéus de lloc com Montserrat.
«Nigra sum, sed formosa», «Sóc negra, però formosa» en llatí, és un verset del Càntic dels Càntics, de Salomó, que, això no obstant, en hebreu diu de manera afirmativa: «Sóc negra i formosa». En versions més properes al parlar actual del Càntic trobem escrit: «Sóc bruna, però bonica», o «Sóc bruna i bonica».
En el Càntic dels Càntics aquestes paraules són pronunciades per l’estimada en un cant que uns diuen que és d’inspiració amorosa, un cant que celebra l’amor humà. Altres diuen que és un cant simbòlic d’un retrobament nupcial que, més enllà de la interpretació jueva com d’un cant d’amor entre Déu i el seu poble, o segons una interpretació cristiana entre Crist i la seva Església, de manera genèrica, universal, es podria interpretar com un cant que celebra les noces místiques entre el cel i la terra, la terra fosca, doncs, l’adama dels orígens.
Vet aquí la potència de les imatges de les verges i marededéus representades amb aquest aspecte negre o bru, vet aquí la genuïna, la pura «bellesa» que s’expressa en la manifestació iconogràfica de la facultat generativa de la terra fosca (que ens recorda la nostra naturalesa humana) en unió amb el poder creatiu de l’alè de Déu que en la Bíblia en podem apreciar una concreció en la història de fa dos mil anys en l’episodi de l’Anunciació, o de la Concepció o Encarnació de Jesús, el Nen que seu a la falda de la Mare de Déu, negra o bruna com en el cas de Maria de Montserrat.
