Que hi hagi versos que signifiquin una condició de possibilitat no és una llegenda. Que la poesia creï l’espai on imaginar circumstàncies per a propiciar una experiència ampliada, tampoc l’és. En aquest cas, el més adient ha estat el vers del poeta valencià Jaume Pérez Montaner, inclòs al llibre Fronteres (Bromera, 1993) que diu “I és fort qui pensa seu qualsevol lloc, però en direm només perfecte de qui és capaç de viure ací com a l’exili”. Sembla gairebé una incitació al viatge, precisament a això, a l’exili, a la cerca dels límits. La vivència d’allò intrínsecament poètic, és a dir, l’instant, el silenci d’abans de les paraules, no només és una característica pertanyent a la pròpia poesia, sinó que està present també en altres gèneres literaris com una de les facetes pròpies del llenguatge, i permet sempre al lector amatent d’embriagar-se en aquest espai d’espais imaginari -però no per això menys real-. Fer viatge, ésser viatge, produir viatge.
Però ara aquí no es tracta solament d’un trajecte literari. Finalment, després de molts esforços, ja no només vam llegir per viure vides, com ja està ben redit, sinó que va ser possible materialitzar el viatge. Feia temps que ho teníem en ment i el mes d’agost d’aquest any ha sigut el seu moment. Viatjar en cotxe des de Girona a Bolonya, havent fet parada a divuit ciutats ha estat una experiència trepidant. De la gairebé asèpsia francesa, tot i el charme de les seves places al capvespre, aquelles tauletes petites trontollants de les terrasses on prendre un borgonya o un rosselló, de la quasi alegre llum dels cementeris marins, tot parafrasejant l’escriptor cubà Alejo Carpentier, a la llum incansable italiana, l’ocre i el vermell predominants que tenyeixen els cascs antics de les ciutats curulls de columnes, esglésies i palaus crescuts en una anarquia resultant d’una barreja d’estils i anys de tenir tant de patrimoni que a males penes és gestionable. Ciutats crescudes com jungles, arbitràriament belles, balancejades amb tot de campanes dient les hores i els oficis. Hom sent i recorda diàriament escriptors com Claudio Magris o Cees Nooteboom per a manera magistral com han sabut narrar el viatge, la temporalitat impresa de la llum.
D’Ais de Provença, l’ordre, la netedat; de Niça i Marsella, una apertura a la diversitat que ofereixen les ciutats marítimes; de Gènova, perseguir el mite d’un Friederich Nietzsche acabant d’escriure “La gaia ciència”; de Bolonya, les dues torres descomunals, els frisos, la llangor de la llum als carrers alegres tot buscant un lloc per degustar uns penne all’arrabbiata amb un bon chianti. I, enmig, la platja de petites pedres blanquíssimes a Ventimiglia, Parma, Pàdua, el retorn tot passant per la plaça major de Mòdena, entre d’altres. Cada lloc conserva ben viva la seva idiosincràsia, vertigis arquitectònics descomunals i un temps aturat que rellisca per les coses, s’hi amara i hi deixa petjada.
El temps del viatger sempre és un altre que el del lloc que visita. Un temps no referit concretament a l’ajustament d’un horari de visites al museu o al castell principals, sinó a aquell temps que hom ha aconseguit arrencar a la seva quotidianitat i l’ha sabut plantar al nou lloc de recepció, com un arbre momentani, un furt radical. Hi ha, però, sobtadament, la sensació de deslloc, de desubicació, de tendència erràtica combinats amb la plenitud de trobar-se, com deia el poeta, a casa a qualsevol lloc, ésser d’arreu i món. El temps es dilata i s’encongeix, fuig i es desplaça en consonància amb la llum que declina davant d’una copa de vi a plaça o a les esquerdes d’una columna antiga aprofitada per bastir un edifici posterior. Hi ha, també, el desig de retorn i de lleugeresa, de pas del temps sense d’on subjectar-se. Potser, aquí recordar també que “no se puede volver atrás, el tiempo viene y todo crece, y después de crecer viene la muerte. Pero para atrás no se puede andar”, com diu l’escriptora argentina Sara Gallardo. És això i llegir un llibre de poemes d’Aurelio Major titulat “Pródromo”, és a dir, el símptoma que avisa. És això i llegir en aquest mateix llibre que mai no va haver claredat. És això i escoltar al tren una música el títol de la qual és semblant a la cita de Sara Gallardo. És això i tot un seguit de successions i baules que apunten a un fet concret i espasmòdic. És això en realitat, sempre, l’esdeveniment implacable, això que sempre ha estat a l’aguait. A mercè de l’altre, a mercè del temps. Viatjar per evadir-se, viatjar per saber-se, per reconéixer-hi l’espai dels somnis, dels desitjos i les temences, per comprovar si el pensat s’assembla al viscut. Viatjar per saber, per olorar la llum dels llocs; també, per ésser, per tenir memòria.
