L’Eugeni d’Ors escrivia en el seu famós Glosari, l’any 1908, el següent: «Molts de vosaltres haureu tingut ocasió de practicar la següent experiència: acompanyar un rústic inculte entre les meravelles de la ciutat. Us escarrasseu, en parelles ocasions, per a fer entrar en son esperit l’admiració que a vosaltres mateixos, ja avesats, us produeixen els avenços de la ciència i de la indústria humanes, els cabdals moments i obres de luxe i de la sociabilitat… Però us convenceu a la poca estona que tot això és feina perduda. El vostre company de res s’admira, i no manifesta desig de conèixer res. […] Més tard, quan finida l’excursió, li demaneu quin ha estat per a son gust la més admirable cosa, us parlarà d’un ruquet o d’un gos… »
Fullejant les pàgines del Glosari i topant-me amb aquestes paraules em va venir al cap que, per a algunes coses, el temps no ha pas passat. Xènius parla d’acompanyar un «rústic» a la ciutat. Anar a la ciutat, és a dir, a Barcelona, ja no és res excepcional, com sí que ho era en el temps dels nostres avis. Ara, la idea orsiana seria aplicable al fet de viatjar. L’aparició de les companyies de baix cost ha acabat convertint el viatge en quelcom obligatori, ineludible, si es vol presumir d’estar a l’últim crit. Tothom viatja. Ara bé, s’aprofita prou aquesta oportunitat?
Recordo un comentari d’una senyora que acabava de tornar de Sant Petersburg. Suposo que referint-se a les cúpules dels edificis i a les escultures, la seva gran aportació va ser: «es muy bonito, es todo de oro». Molt interessant. Després, hi ha una altra mena de gent que basa els seus viatges en pujar als llocs alts. Ja està bé tenir bones vistes, però hi ha el perill d’acabar convertint-se en una obsessió. Es podria acabar justificant un viatge a Florència per pujar a la cúpula de Brunelleschi o un viatge a París per pujar a la Torre Eiffel. Quelcom totalment imperdonable. Hi ha qui, en tornar, només et sap parlar de com n’ha arribat a menjar de malament i que «com aquí no es menja enlloc» i que la gent d’allà és una cosa o una altra, dient-ne pestes i teoritzant a tort i a dret. Finalment, hi ha aquells que es dediquen a visitar l’estadi de futbol de torn, que ja formen tota una tipologia en ells mateixos.
És una mica el parlar del ruquet o del gos, el quedar-se amb allò anecdòtic i que no aporta res. Mentrestant, el preu del carburant puja i tots aquests hi contribueixen amb el seu consum, fent milers de quilòmetres per perdre el temps tal com ho podrien fer a Lloret, amb l’avantatge afegit que, quedant-se, ajudarien a reactivar el sector turístic català.
