L’assumpció dels valors democràtics a les societats occidentals ha fet que els defensors d’actituds discriminatòries hagin de recórrer a l’argúcia de victimitzar-se. No han pas desaparegut aquest punts de vista amb l’avenç del segle XX i l’arribada del XXI, sinó que els seus partidaris només necessiten haver de rumiar una mica més per fer el seu discurs mínimament presentable.
Avui dia ningú plantejarà aplicar una “ley de vagos y maleantes” contra els homosexuals per ser uns “invertits”, sinó que es parlarà del dret a “defensar la família” i de protegir els nens de les males influències, posant especial èmfasi en les escoles, deixant entreveure que explicar la varietat de les relacions humanes seria una mena d’adoctrinament que els impulsaria a fer coses que no volen fer. Així, la discriminació passa a ser una defensa de la mainada i el nucli familiar, convertint l’agressió en una suposada defensa: ¿qui pot estar en contra de la pròpia família i qui pot estar a favor de fomentar determinats tipus de relacions sexuals entre els nens petits?
Tampoc ningú s’atrevirà a practicar obertament el racisme, exposant les teories que van circular obertament durant el segle passat i el segle XIX sobre la inferioritat de les persones amb una determinada procedència i color de pell. El raonament es farà en base a la “delinqüència”, la “marginalitat” o, fins i tot, a la por de dissoldre la pròpia cultura enmig d’una gran massa humana amorfa, una gentada provinent de latituds llunyanes. Fins i tot s’apel·larà a l’atur, explicant que no hi ha feina per tothom i explicant que molts dels autòctons passen dificultats. Recordem la campanya de VOX aportant dades falses sobre les pensions de la gent gran i les suposades retribucions a menors no acompanyats. Ningú amb dos dits de front i amb un mínim d’empatia pot estar a favor de la criminalitat, ni de deixar els jubilats a la intempèrie, ni de destruir la seva cultura, ni d’abandonar els aturats a passar gana.
Un altre exemple: és molt difícil d’argumentar que els homes han de poder utilitzar les dones com una propietat seva, si convé recorrent a la violència física per fer acatar les seves ordres. Costaria de fer empassar que les femelles de l’espècie humana han d’estar condemnades a les històriques tres efes (fregir, fregar i follar) i que, si s’atreveixen a sortir a treballar, han de cobrar un sou inferior que el dels seus companys masculins. És més senzill parlar de les denúncies falses per violència de gènere o de la llibertat del mercat per pagar millor els més talentosos. No ens agradaria pas ser perseguits judicialment per una cosa que no hem fet i a tots ens sembla bé que la gent es valori per les seves habilitats.
Doncs bé: seria inacceptable expressar públicament que la llengua catalana hauria de desaparèixer perquè convindria que fos substituïda per un idioma superior, que és el castellà, la llengua d’un imperi on no s’hi ponia mai el sol. Faria vergonya argumentar que hi ha unes llengües i unes cultures que estan per sobre de les altres, que han de poder eliminar a discreció qualsevol tret cultural aliè que creguin convenient. Faria de mal fer posar-se a dir que hi ha una parla que hauria de desaparèixer de l’espai públic, deixar d’ensenyar-se a l’escola i quedar anorreada a l’ús domèstic fins a la seva total eliminació. És més passador parlar del “bilingüisme”, del “dret a triar” la llengua de l’ensenyament, del suposat fracàs escolar dels nens castellanoparlants, de Ruby Bridges i el president Kennedy i de la “imposició” de “quotes”. Qui podria estar a favor d’imposar res, de marginar nens o d’arruïnar infanteses i vides? Qui podria estar en contra de la llibertat, així en termes generals i en colors brillants?
