Victòria d’entretemps
Entretemps. A la grada com al camp. Encara uns quants grills a l’aire de Les Corts. Conyes amb les auditories i els espionatges a l’ambient una mica d’astènia tardoral de dia feiner, i ganes de veure futbol i que els que es barallen pels papers callin si més no l’estona que dura el vertader objecte del nostre desig. La gynkana que suposa aparcar prop (prop? A l’altra banda de Diagonal! Hereu, cada dia de partit t’anomeno més!) ens fa arribar acabat l’himne, però el nostre steward ens diu que quatre pitos, que la gent vol veure el Dynamo, de desigual memòria (aquells 3 de Xevxenco, ai!, i ai! Aquella remuntada del dream team!), i a veure quants els n’hi fotem.
I diria que aquest airet de superioritat, a veure quants els n’hi fotem, s’ha encomanant en un viatge d’anada i tornada de grada a gespa, com una havanera trista, ternària i sincopada, humida de xop llevant humit de tardor que refredant lentament, fent abrigar a l’abonat, va virant la grada de colors de camisa de venir de la feina directament cap als més foscos dels primers jerseis. D’entretemps. I així, hem vist una arrencada del joc massa allargassada, amb la possessió habitual però amb menys precisió del que solem a les passades, qui sap si amb un aire de sobradets d’aquells que et fa patir, i un Messi que deies que s’estava emboirant com el vespre, com els ratpenats voleiant a rampells enlluernats per la violenta llum dels focus. I amb ell tot l’equip, fora d’Ibra, que avui enfrontat a un defensa de la seva talla, ibracadabrejava amb gràcia pròpia, genial.
Però ja sabeu que Messi té el mòbil de Déu, i que fins enmig de boires més intenses, londinenques àdhuc, pot brillar en un segon i tombar-ho tot com un mitjó, i així ha estat que quan més convenia, quan ja semblava que un rival seriós, ordenat en defensa, de transició ràpida, ens provocava la pàjara, ha estat que Messi ens ha retornat la calma aprofitant murri un refús d’un xut d’Iniesta, un dels pocs errors d’un porteràs gat vell que ho ha fet tot bé: Xykovski, diria.
Si abans del mig temps n’haguéssim fet un altre… però el cas és que jugàvem com si ja l’haguéssim fet, com si guanyéssim de 2 o de 3: molt domini, molt control, molt amuntegament de geni al centre de l’àrea contrària i l’ai al cor, que si un equip com el que teníem davant t’empata, ja has llepat.
Calia deixar-se d’individualitats i aconseguir de trenar alguna jugada, i el que s’hi ha assemblat més ha estat la que finalment ha acabat amb el gol de la tranquil·litat, servida per una intel·ligent centrada d’Ibra, i coronada per un canvi de peu màgic de Pedro, un extrem que no, no estava fent d’extrem, però benvingut a la festa.
Entretemps. A la grada com al camp. Encara uns quants grills a l’aire de Les Corts. Però primers de grup. Mai menys.
