Fent un rombe nou davant, amb Messi descansant, i amb una defensa sense volants, ha costat molt que hi hagués velocitat, fluïdesa, ritme. Diria que qui més ha treballat avui ha estat en Pep, que ha canviat no menys de tres cops el dibuix tàctic, recanvis a part. Res semblava encaixar amb facilitat, s’acabava la xispa a la segona passada i res acabava amb geni perquè res amb geni començava. Potser la sort ha estat que avui els del rumrum devien estar afònics o a casa calentons, potser neutralitzats pel bon joc d’un rival que semblava que ens tingués pres el número. I fins i tot celebraven que el retorn a l’equip al camp després del descans s’allargués, refiats que el míster ens els estigués alliçonant, no sabem ben bé com ni en quin sentit, perquè fora d’un xic més d’alè tot prometia que d’aquesta no ens en sortíem si no hi havia algun llampec d’individualitat.
Però no ha estat així, la lliçó avui deu haver estat la de la perseverança, la de la paciència que ens en sortirem si ens ho creiem. Segurament poc s’ho creien i encara menys s’ho esperaven… fora dels que calia, els de la calça curta. I així ha estat: un gol coral marca de la casa, iniciat per Iniesta que ha avançat resolt fins que Maxwell l’ha doblat i amb una centrada al segon pal li ha donat a Ibra el gol. De pissarra. Preciós el gol. Impecable la jugada. Digna d’un partit de Champions, malgrat avui tot i ésser dia de jornada europea, ens havien canviat la competició i lluitàvem contra els homes de Camacho, tot coratge i punt d’honor. Ni més ni menys, certament, que batuda la marca ja hagués pogut passar de tot, com ha passat quan Bojan l’ha encarat, altre cop optimitzant el quocient gols/minut.
Un vespre d’aire pastós que ha encomanat d’astènia grada i joc recordant-nos que com tornen les estacions de vegades també tornen les jornades sense història, sense mite, tot trànsit i ocàs, i que Déu n’hi do si ens en sortim amb dignitat, esforç i coherència.
