Una bona arrencada i unes bones vibracions, i les moltes ganes de voler transmetre que aquí no ha passat res, però que si ens refiéssim de l’arrencada de cavall que va quedar en poc més que en declaració d’intencions, i que adonats de l’aturada d’ase, els que més volien transmetre ànims eren els que menys solen jugar, era per a començar a patir. I sort que el públic era molt com ara de Gàmper, que si no ja hi seriem amb els rumrums, creieu-me. L’excepció: Mascherano immens, omnipresent, encertadíssim en cada lloc de la seva ubiqüitat: de central, de mig centre, de lateral, amagant una nova possibilitat a la Alves per l’esquerra… i la bona notícia: el gol de Villa, pobret, esperant al segon pal una preciosa centrada de Jefren, de fora cap a dins, i a veure si se li treuen les cabòries de malastrucs inexistents. Relat fluix, curt, inexpressiu, inútil com aquestes entrevistes que fan a mitja part al director esportiu del club, que no sé qui inspira a qui, si el presi al director o el director al presi, i que recorden aquell acudit del “pa qué? pa cagal·la?”.
En fi, sort que era l’Osasuna, que si no potser ens enduem algun ensurt i tot. I pensem que deu ser inevitable que tot el partit se’ns hagi contaminat d’aquesta mena d’aire d’interludi de la tetralogia madridista que aquests dies ens ha tocat viure.
També n’hi ha, de victòries per oblidar.
Joan Capdevila i Esteve
