Barcelona. Ateneu Barcelonès. Acte homenatge a Just Cabot, ara que fa 50 anys de la seva mort. La intel·ligència i la claredat del seu pensament. Arribo a la ciutat amb temps de sobres. Passejo pel casc antic i m’hi sento bé. Cap pressa. Compro DVD’s al Portal de l’Àngel. La Bíblia, de Huston, i Ordet, de Dreyer. Les versions que en tenia eren en format video i, per tant, obsoletes. Trobo després, de casualitat, J.M.Pinto. Breu conversa. M’arribo també fins a Boadas. Record de quan hi anàvem tan sovint mentre estudiàvem Turisme a la Plaça de la Vila de Madrid, al Cett, i res no sabíem del que acabaria esdevenint tot plegat. Em serveixen un coctail Americà. Bo, però en Manel els fa més bé. I Ateneu, finalment, a quarts de 8. M’hi acull Àngels Torras, tan amable sempre. Sala d’actes plena a vessar. La trobada amb persones enyorades. Quim Torra, ànima que mou el món, i Carola, Sanchis, Safont, Punsoda, Clotet, Huguet, Sargatal, Cabré. I més, encara. L’acte en si dura el temps just i adient. 60 minuts. I consisteix en la lectura de textos de Cabot a càrrec d’Albert Benzekri. Gran i brillant lectura, per cert. I els corresponents intermedis cantats. El tenor Jordi Cortada, acompanyat al piano de Marco Evangelisti. Emoció. Emoció que arriba a pell de gallina quan interpreta Pirineu (de Cançó d’amor i de guerra) i L’emigrant. I també la Cançoneta incerta, poema de Carner. Sensació de plenitud. Abans de les 10 torno a ser a casa. Sopo una mica, molt poc. Diu que hi ha un debat. Rellegeixo, tanmateix, la Correspondència de Cabot. Capvespres així fan que trobi tant a faltar la vida de ciutat que abans tenia tan a l’abast.
