De godofreds n’hi ha de ben curiosos, són com una barreja de potents endevins i d’impotents pidolaires. Si de tota la força que empren en afirmar repetidament el que passarà en reservessin només una mica per poder aconseguir el que sembla que demanen tot aniria molt millor. Juan-Jose López Burniol escriu a La Vanguardia de dissabte, 28 de gener de 2017 un article amb el títol Catalunya, 2017 . Té un aire de potent visió panoràmica. En destacarem tres característiques fonamentals : la solidesa contundent en la profecia, la maldat adjectivadora en la desqualificació i com sempre la timidesa en la demanda, ben bé ja no se sap massa de quines coses. i amb quina convicció. . Solidesa en la profecia…no hi haurà referèndum pactat ni unilateral. no hi haurà independència No hi haurà xoc de trens,,,, Sota l’aparença de desenganyar a il·lusos des de la sanitat del realisme polític s’amenaça a lluitadors des de la força de posicions dominants. No equivoquem més. La pantomima de l’observació assossegada i la lliçó de moderació amaga una posició bel·ligerant que ja convé posar de manifest.
Maldat en la desqualificació No es temps de dogmàtics i escèptics, ni de milhomes que treuen pit de llauna…. Sobren, per tant, els tenors, els senglars, les vestals i els baliga-balagues…. Potser també sobren pontificadors… Una de les lliçons més elementals de filosofia política és que a les societats en cada moment hi ha el que hi ha i que no és gens fàcil ni treure ni posar. Som tots ciutadans que expressem opcions oposades des de la ciutadania, en conseqüència, si això ens ho creiem quan menys adjectius pintorescos i desqualificacions fem servir més fàcil serà una solució política. Sembla que la veterania ja hauria d’haver ensenyat als comentaristes aquesta lliçó tan bàsica.
Timidesa en la demanda pot ser que sigui propici a un pacte amb el Govern central sempre que aquest vagi més enllà d’una oferta incolora, inodora i insípida i afronti una realitat que no es pot eludir ….El vident de repent se’ns torna tímid i modest no pas quan aventura des de la profecia el que farà Oriol Junqueras sinó quan també ,li tocaria saber el que farà el govern de Madrid. O és que això mai ho sap? Tot plegat tanta vidència coixa cansa, es torna dissimulada violència verbal dependentista: hi ha coses que es diu que no poden passar perquè no es vol pas que passin. No els agrada. En quant a la resta esperen sempre encara una tirada més de qui fa temps no juga una partida noble.
Ells saben molt bé quines coses no volen que passin i també saben que hi ha qui ho vigila per la força. Descaradament en diuen sistema jurídic de la coacció militar de l’estat borbònic imposat que patim. Pel que fa a què pot fer el govern de Madrid amb Catalunya no ho saben pas gaire, sobretot, perquè els importa ben poc.
