El pròxim i ja proper 2 d’abril farà 2 anys de la mort de Manoel de Oliveira, degà que fou dels cineastes de la terra. 106 anys s’hi va estar, en aquest món. Viure és un vici, deia. Vivim per vici. Un vici absurd, per cert, perquè sabem que ens hem de morir i saber-ho ens hauria de llevar les ganes de continuar vivint; i tanmateix ens aferrem a la vida perquè és una droga, la més poderosa que coneixem. La vida és el gran vici de l’anima. Filmografia de 32 pel·lícules, algunes fins i tot de cine mut, i una que deixà com a testament, “A Visita“, per ser vista tan sols després que ell, efectivament, ja no hi fos. I en una Contra que li dedicà L.V. el 4 de juny del 2002 afirmava que les coses més modernes eren les més antigues del món. I que es negava a aprendre l’anglès i això que no es considerava pas cap bàrbar, al contrari, volia aprendre totes les altres llengües, però que parlar una altra llengua i renunciar a la teva només és just en la mesura que els que parlen aquesta altra llengua sàpiguen i facin servir també la teva. El periodista, en aquest punt, va dir: No m’imagino Bush (era temps de Bush) parlant en portuguès! I Oliveira: Precisament. Si una llengua substitueix totes les altres, com fa en aquest cas l’anglès, d’això se’n diu Co-lo-ni-a-lis-me. Tal cosa és globalització perversa, absorció de la llatinitat…
I el cine, el cine i les pel·lícules. No en sóc cap, de mestre. El cine és un arbre d’aquells tan grossos que plantà Llucifer amb milers i milers de fulles i branques. De manera que un servidor, igual que qualsevol altre cineasta, sóc tan sols una fulla d’aquest arbre. Una de les més petites, a més a més. (ACS)
