Quan varem començar a militar a Unió, en Duran ja era president del Comitè de Govern. Estàvem a la Universitat, estudiant i fent la FNEC. Ens hem llicenciat, hem trobat feina, ens hem casat, hem tingut fills, que han fet la Comunió, que fins i tot alguns ja s’han tret el carnet de conduir… i Duran es vol tornar a presentar per 4 anys més! El país de quan en Duran va començar a presidir acabava de sortir del 23 F, Pujol tot just feia uns pocs anys era president de la Generalitat, i es parlava de Banca Catalana. La crisi era només industrial, en Franco era un malson recent… i encara no teníem ni TV3!
Els anys han passat fent-nos canviar molt a tots. Ara tenim una mica de panxeta, si estem de sort, alguns encara tenim cabell i la vida ens ha passat algunes factures doloroses. Però cap, absolutament cap dels líders del 83 segueixen vigents! El propi Pujol ha deixat pas a noves generacions (ja fa 3 eleccions que ja no es presenta, snif…), els socialistes han canviat de líder 5 vegades, ERC 4 vegades, el PP .. 5 o 6 vegades, el PSUC ja no existeix… I a Unió tenim com a novetat en Duran, que s’ha autosucceït perpètuament. Es parla de clonació per a la seva substitució al 2012.
Per tal d’evitar aquesta possibilitat (ep, que la clonació no es descarta), en Josep Maria Vila d’Abadal, valent, s’ha proposat encapçalar una alternativa. En Mia, a més de ser genèticament carlí i nét d’un dels fundadors, és un líder nat. Alguns li retreuen el seu passat de botxí com a secretari general adjunt… però ningú no li negarà valentia provada en les successives eleccions a alcalde de Vic, i en la defensa de les seves posicions polítiques (la immigració, la independència) sense por i amb sentit de país.
Val a dir que quan ens va dir que es presentava, la primera reacció va ser de fer costat al darrer dels mohicans per pur romanticisme. Una crida a sometent no pot ser desoïda pels defensors de la terra, i varem signar avals i varem posar-nos a recollir-ne entre el que queda de les derrotades hosts del Matí, amics, coneguts i saludats. És cert, que hi ha un toc d’èpica en la seva voluntat de lluitar contra 30 anys de Duran. Perquè, no ens enganyem, si en Duran ho té controlat, és perquè ha fagocitat tota altra possibilitat.
Per això, més enllà de l’èpica (que hi és), en Vila s’entesta a parlar d’un futur sense en Duran. 30 anys de Duran són massa ens ho mirem com ens ho mirem. I després d’ell cal que el partit retrobi el seu lloc o accepti desaparèixer. Si té, si tenim alguna possibilitat en Vila d’Abadal i tots els què el recolzem, recau en l’evidència que més anys de Duran, pel seu poder incontestat, per l’excessiva personalització que representa 30 anys de president del partit, són un error, un obvi i perillós risc d’ “Après moi, le déluge”. A menys que en Duran amb tossuderia, per ganes o simplement per necessitat, vulgui perpetuar-se, en Vila d’Abadal és el futur. Ja que només pot aspirar a succeir en Duran en un intent de dinamitzar una Unió que pot acabar encarcarada i en perill d’extinció. En definitiva Duran no està on està pel suport que té, sinó que té el suport que té perquè està on està. El control absolut del partit, amb l’amenaça de la marginació per qui gosi portar-li la contraria, recorda el Guerra dels millors temps, aquell del “qui es mou no surt a la foto”. I en Vila no té cap necessitat de sortir a la foto, per això es mou i és el revulsiu necessari que la política al nostre país reclama urgentment.
Vila d’Abadal és un líder amb experiència, democristià per convicció, en plena maduresa política, que no defuig el dia a dia local, que coneix el partit, i que sap liderar moviments transversals com el dels municipis per la Independència. En Vila d’Abadal és el futur. Al menys, segur que no durarà 30 anys més…
Vicenç Pedret, Carles Puigdomènech i Joan Capdevila
