“Any 50 abans de Crist. Tota la Gàl·lia està ocupada per romans… Tota? No! Una aldea poblada per irreductibles gals resisteix encara a l’invasor”. No sé ben bé perquè, però la situació actual d’aquests últims anys en el si d’Unió Democràtica -partit que m’estimo com si gairebé fos el meu- em recordava un cop i un altre al petit poblat d’Astèrix, on quatre gals irreductibles feien front a les legions de Juli Cèsar. No és que el senyor Duran i Lleida tingui un perfil gaire romà, però la seva direcció eterna i imperial el fan més a prop dels cèsars que no dels presidents d’un partit polític.
Res del que havien estat els principis fundacionals d’Unió ja no resta dempeus. En lloc de ser el baluard de la defensa del catalanisme en la federació de CiU, Unió marca a Convergència per la dreta. Darrerament, en Toni Soler ha definit molt bé on jo situo els dirigents d’Unió actuals, en aquella “Santa Aliança” que lliga de manera invisible els fils de la teranyina que teixeixen amb estricta mà de ferro les dretes espanyoles i les elits econòmiques i socials catalanes. Una situació inconcebible per mi -és a dir, legitima, esclar, però no des d’UDC- , quan es llegeix amb una mica d’atenció el programa i les tesis que sempre ha defensat Unió, des del doctor Lluís Vila d’Abadal a Joaquim Xicoy. .
Per això ahir vaig sentir que la història trucava a la porta de nou amb l’article que el senyor Vila d’Abadal, alcalde de Vic, home sorgit de les entranyes d’Unió, publicava a internet, en el que animava, sense pors, sense mentides, a que tots anéssim a votar per a la independència de Catalunya. Com necessitàvem aquestes paraules d’algú de la direcció d’Unió que ens faci pensar que encara hi ha esperança! Ja sabem que en les bases són molts, la immensa majoria, els militants d’Unió que senten el desig d’independència, però no havíem escoltat encara, malauradament, de la boca de cap dirigent unes paraules que ens fessin vibrar com les escrites ahir.
Els convido a que llegeixin el seu article, http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1655/tots/votar/independencia/catalunya. Em quedo amb una de les frases finals, quan el senyor Vila d’Abadal ens demana que acudim a “experimentar uns moments de glòria personal i col·lectiva, i a complir amb el deure de votar en llibertat”. És exactament això el que significa el dia 10 d’abril: glòria i honor.
La història és exigent. Ho és molt, moltíssim amb Unió Democràtica, perquè la seva és la història de la defensa d’uns principis de llibertat, socials i nacionals. Ara sembla que torna a trucar la porta. Obrim-la de bat a bat.
