El passat 30 de novembre, quan faltava poques hores perquè es disputés un partit de futbol entre l’Atlètic de Madrid i el Deportivo, va morir un ultra del club gallec després d’una baralla amb radicals del club madrileny. En qualsevol país normal i corrent, el president de la Lliga de Futbol Professional hauria suspès el partit de forma immediata però no, aquí, tot funciona d’una altra manera. Aquí hi ha una baralla entre radicals ultres i fins i tot hi ha un mort i ningú s’immuta. Aquest fet no ha passat a Mèxic, ni a Colòmbia. Ha passat aquí i potser haurem de deixar de dir que som un país civilitzat.
Ara sembla que totes les institucions públiques comencen a moure els fils per eradicar la violència als estadis de futbol. És trist que l’afany per fer fora els violents aparegui just ara, amb un mort pel mig, i amb el punt de mira al futbol espanyol. El govern i la Lliga Professional de Futbol assumint que s’han sobrepassat els límits i no han fet absolutament res per evitar-ho, ara sembla que tinguin pressa per un problema que, els hi agradi o no, no es resol fent fora als violents dels camps de futbol.
Fa la sensació que ara estan tan preocupats per els insults i actes agressius als estadis esportius perquè des de fora els hi ha cridat l’atenció. És un gest de cara a la galeria, per rentar-se les mans i quedar com uns herois. És evident que si no ho han fet abans és perquè els importava ben poc. També als clubs de futbol, com Atlètic de Madrid i Barça, que per no voler expulsar els Boixos Nois o tornar a permetre el seu retorn, es veuen assenyalats amb el dit i enmig d’una discutida honorabilitat.
Sóc la primera a no tenir cap tipus de mirament amb els violents que utilitzen els camps de futbol per cridar l’atenció, per insultar al rival i per quedar en evidència però no tinc clar que la solució sigui tan senzilla com fer-los fora. Per sort o per desgràcia, aquesta també és l’emoció dels camps de futbol. És evident que als camps de futbol, on hi ha una gran majoria de nens i nenes, no es poden permetre els insults però un estadi esportiu no és el Liceu. No ens passem.
Precisament per això la solució no passa (només) per fer-los fora. És un problema de cultural, de país, de la gent. No insulten perquè acudeixin a un camp de futbol, ho fan perquè la societat els ha fet així. Insulten aquí i al parc amb els seus fills, i al forn de pa i a les seves feines. És un problema genèric que només es pot eradicar canviant el funcionament cultural i educatiu.
Vivim en un país on es permet que els ultres entrin als estadis esportius com qui se’n va a comprar el pa. Sense cap tipus de seguretat ni compromís cap als altres. A la vegada, és un club de futbol tan humil com el Rayo Vallecano el que ha de salvar una pobra dona de 85 anys desnonada a Vallecas. Un club de futbol i no un ajuntament o el propi govern. Quina vergonya de país, de gent i de governants que no tenen cap problema en enfonsar al més dèbil. Aquestes són les dues cares del futbol espanyol.
Tot això és el que ha permès Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional i no ho oblidem, abans de la seva connexió amb el futbol, havia sigut delegat provincial de Fuerza Nueva, un partit polític d’extrema dreta. Qui sap si és cert que les casualitats no existeixen.
