Els catalans estan tan habituats a l’insult i a la selva, que al remat no hi presten l’atenció que caldria. Perquè exactament els mateixos que els acusen de totalitaris, racistes, excloents, feixistes i nazis –sense demostrar-ho, que no en caldria una altra– recorren a tots els tòpics del totalitarisme, el racisme, l’exclusió, el feixisme i el nazisme per deslegitimar-los. Va ser la ideologia del nazisme la que va comparar el judaisme amb una plaga, un virus, una malaltia, que calia extirpar d’arrel. Amb els microbis i els paràsits no es discuteix. Se’ls elimina i prou.
Un eixam de teòrics ho han explicat molt bé. Un dels darrers ha estat Fernando Larraz, al llibre ‘Letricidio español: Censura y novela durante el franquismo’. Se’n recorda, el lector, el lector que té ara la sort de poder-ne exercir sense tisores ni turbulències, del franquisme? Larraz n’explica una part aspra i bèstia. La del dogma totalitari. I diu al seu llibre: “[Hi ha una ] màxima del totalitarisme segons la qual la cultura està infiltrada d’un germen incorruptible si es difon de manera indiscriminada sobre les ments càndides. Seguint amb la metàfora il·lustrativa de l’exemple anterior, calia eliminar “la zitzània entre els sembrats de bon blat”, segons il·lustrava Juan Beneyto, instruït admirador de feixismes europeus i aleshores responsable de la censura de llibres. El raonament és molt bàsic: no és donable per a tots distingir el mal del bé i els seus valors; per tant, generalitzar l’accés a un incontrolat espai de cultura en què no hi ha jerarquies ni una comunitat d’interessos suposa mistificar allò que abans estava diferenciat i permetre l’entrada de farsants que se serveixen dels esperits ximples i deformats per a seduir-los amb doctrines del mal ben armades propagandísticament. La societat era immadura per assumir per ella mateixa magisteris d’altri, “perquè és cert que les multituds pensen o senten amb el cervell i amb el cor prestats”. Per això, el principi d’autoritat ha de prevaldre sobre el debat racional; la raó d’Estat, sobre la llibertat individual, i l’estabilitat política, sobre la veritat”.
La cita és llarga, però exacta. I necessària. Aplicada, en aparent democràcia, sobre els catalans. I per això Fernando Abril Martorell proclama que el catalanisme “és un càncer que cal extirpar”. I Mariano Rajoy apel·la al “virus de la desunió”. Bacteris entre gent idiota i fàcilment seduïble, com els catalans. Ells sí que el porten a la sang. El càncer o el virus del totalitarisme.
