[Mansfield park. Jane Austen]
Em passa amb algunes novel·les i m’ha tornat a passar llegint Mansfield park: m’he passat al bàndol dels dolents del llibre. I em preocupa perquè (a excepció de les pel·lícules de Disney) acostumo a posar-me al costat dels bons. Però a Mansfield park els bons no m’acabaven de convèncer i els altres em queien simpàtics, i això passa perquè aquests altres no són ben bé dolents. A Mansfield park costa poc deixar sols als bons i aliar-te amb els altres perquè en aquesta novel·la el mal no existeix.
Fanny Price és la protagonista del llibre i una de les heroïnes menys celebrades d’Austen. La Fanny té només deu anys quan la situació precària de casa seva obliga els seus pares a enviar-la a la mansió del seu tiet – Mansfield park – perquè allà li poden oferir una bona educació i més comoditats. Aquesta nena es troba amb un ambient refinat on sempre serà menys guapa i menys llesta que les seves dues cosines i tot el seu cercle d’amistats. Però allà també coneixerà el seu cosí Edmund, comprensiu i amable, heroi de la novel·la, de qui estarà enamorada en silenci durant molts anys.
La mansió de Mansfield es converteix en l’escenari de la vida d’aquesta família i d’altres del voltant, amb qui els joves de la casa tenen amistats i enamoraments típics d’adolescents que es fan grans. La mansió és l’eix de la novel·la, el centre a partir del qual es construeix tot, és l’escenari (i no només com a metàfora). Els papers de tots els personatges són també teatrals, perquè Austen vol que veiem com aquests joves es prenen la vida com una representació, com un joc. Un joc d’aparences, de seduccions i d’enganys frívols, on costa molt fer les coses bé i molt poc fer-les malament.
Per això sabem que per estar a l’alçada moral del llibre hem d’aliar-nos amb la Fanny i amb el seu sentit de la virtut. Ella és l’única que es manté fidel als seus principis mentre al seu voltant els altres cedeixen. Però hi ha un problema: el personatge de la Fanny és terriblement avorrit. Tímida i amb aire trist, aprofita qualsevol excusa per marxar a dormir d’hora, gairebé no parla, reprimeix les poques ganes que té de passar-s’ho bé i l’únic que fa és passejar pel jardí per prendre l’aire. Hi ha una frase seva que representa gairebé una actitud vital: “hi ha situacions en què massa alegria denota falta de sensibilitat”. Tota aquesta bondat i al final li serà recompensada (i el lector ho sap des del principi), però costa prendre partit per la virtut si se’ns presenta tan depriment.
Sobretot si el que hi ha a l’altra banda no és maldat. A l’altra banda hi ha gent que simplement té vicis com els nostres. Els antagonistes de la Fanny són uns nois sovint massa vanitosos, que cedeixen als impulsos, que no mesuren i raonen cada petita conseqüència dels seus actes. Cometen errors i el seu caràcter els traeix. Però no són malvats; són humans, i per això ens és tan fàcil posar-nos de part seva.
L’altre dia Enric Iborra escrivia sobre la maldat a Shakespeare. Deia que una característica dels malvats de Shakespeare és que tots argumenten molt bé les raons del mal. Són conscients de ser malvats i gaudeixen fent el mal per gust. Deia: “de vegades, les natures més purament bondadoses provoquen desastres espectaculars. En canvi el mal és més transparent i més directe. El mal no planteja problemes”. A ningú li passaria pel cap ser comprensiu amb els malvats de Shakespeare. Però amb Jane Austen no passa el mateix, perquè no podem identificar el mal. Per això aquesta novel·la és tan bona, perquè no hi ha maldat sinó defectes. Els personatges no són dolents, simplement no són prou virtuosos – com nosaltres.
Però a les novel·les d’Austen hi ha una lliçó més enllà d’aquesta. Com diu Edea A. Baldwin, “Mansfield park és la declaració més ferma de la teologia d’Austen: ella està d’acord amb sant Agustí i la seva concepció de la naturalesa del mal com a “no res” que perverteix i s’alimenta del bé, però deixa molt clara la seva creença en el lliure albir sobre el determinisme”. I per tant Austen adverteix que tots els nostres actes tenen, siguin fruit de la feblesa o de la maldat, les seves conseqüències.
