No dic res que no sàpiga tothom: el 27 d’aquest mes serà una de les dates històriques clau del nostre país. I d’allò que passi aquell dia (sigui un pas decisiu cap al futur, o el començament d’un llarg periode de més o menys dissimulada repressió de tot allò que representa la identitat catalana com a poble) no en serà responsable ningú més que cadascú dels que haguem anat a votar. Votar en unes eleccions és un dels drets inestimables de la democràcia i s’ha vessat molta sang al món per aconseguir que aquest dret fos reconegut per tots els manaires de torn. Encara avui aquest dret és negat o falsejat per tots els que veuen en un país només una eina per omplir les seves butxaques o pels que volen capgirar-lo a la mida de la ideologia que duguin al cap, caigui qui caigui. És un dret que ningú no s’hauria de prendre a la lleugera i molt menys a casa nostra on ara en depenen els interessos vitals del nostre poble.

I per això cal que tothom voti, però que no ho faci ningú sense haver fet tot el possible per tenir al cap les coses ben clares. Tant els que estan declaradament per la independència, com els que estan clarament per l’statu quo actual ho tenen clar des del seu punt de vista respectiu. I tots dos persegueixen objectius que són possibles segons quines siguin les majories parlamentáries aconseguides. Aquestes línies van adreçades, doncs, a dos altres grups. El primer, el dels indecisos que oscil·len entre la por d’arriscar massa i la d’arriscar massa poc. L’altre grup (i d’això ja en vaig parlar fa poques setmanes) és el que propugna solucions que poden semblar més sensates i menys arriscades, com el federalisme, peró que no són realistes perquè no hi ha a Espanya, ni ara ni en cap futur previsible, la possibilitat d’arribar a una majoria parlamentària que pugui portar-les a la política pràctica. És a dir, dient-ho clar i català, que votar un partit o coalició que defensi una Espanya federal, a través d’un (encara!) pacient diàleg amb Madrid, és votar la continuació (o l’agreujament) de la socarrimada autonomia actual, perquè cap partit nacional espanyol permetrà un federalisme autèntic que limiti dràsticament el seu poder a Catalunya.

Pel que fa als indecisos que potser volen i dolen, els que pensen que més val idiota conegut que savi per conèixer, els que s’empassen a mitges o del tot les prediccions catastròfiques de Madrid que presenten una Catalunya independent com un país pària fora de totes les institucions europees, arruïnat en quatre dies, amb aquests cal parlar-hi fins al darrer moment. Molts d’ells són gent senzilla, de la que no pot esperar ningú que tingui ni idea de què hi ha a Europa uns senyors que es diuen Avery, Schausberger i molts més, gent de gran prestigi que deixa en ridícul tots els falsos auguris plens de mala bava dels senyors Rajoy, Margallo, Bono i demés fauna de l’Espanya política inamovible que tants mals ha portat al sofert poble espanyol.

I per tot això, amic lector indecís, parli la llengua que parli, sigui de familia catalana de segles o de les noves fornades arribades de tot arreu a aquest nostre país de pas i de trobada, quan el dia 27 surti de casa per anar al col·legi electoral que li toqui, sisplau, faci-ho havent deixat la seva indecisió enrere, ni que sigui una mica amb el cor estret. I tingui almenys clar els punts següents:

1. Les dificultats en els primers mesos d’una Catalunya independent no seran més grans de les que té ara. Però seran unes dificultats d’adaptació transitòries, resolubles segons les possibilitats i les necessitats de Catalunya, mentres que a les actuals, dins del marc d’Espanya, no s’hi veu cap perspectiva de millorament perquè, pel que fa a Catalunya, falta la voluntat de la política espanyola per posar-hi remei.

2. Tant les pensions com totes les altres prestacions socials estaran més segures en una Catalunya independent que podrà aplicar els seus recursos propis segons criteris més racionals i que, prescindint de dilapidar els diners en obres faraòniques com aeroports buits i linies de TGV igual de buides, també podrà, més o menys de pressa, anul·lar les retallades a les que ha obligat una política arbitrària del govern central espanyol que ha carregat a les autonomies totes les mesures d’austeritat a les que ha obligat la mala gestió d’aquell.

3. Si Europa fa impossibles per conservar Grècia dins de l’euro i de la UE, és de bojos creure que vulgui treure un país com Catalunya que des del primer dia tindrà una administració i una economia mil vegades més efectives que les gregues, comparables, per posar un exemple, a les de Dinamarca. La UE tractarà Catalunya d’acord amb els resultats de les eleccions del dia 27. Una majoria independentista obrirà el camí cap a una solució pragmàtica d’integració del nou estat en la Unió i de la seva permanència a l’euro. Una majoria autonomista (i en aquest sac cauran tots els vots per un il·lusori federalisme) tancarà les portes a aquesta solució i donarà via lliure a una repressió cada vegada més forta de la cultura i de l’economia catalanes per part dels sectors més intransigents de l’ultrancionalisme espanyol, que es traduirà en un empitjorament de les condicions de vida de tots els habitants de Catalunya, parlin la llengua que parlin i vinguin d’on vinguin.

4. A una Catalunya independent ningú no serà ciutadà de segona, ningú no serà obligat a renegar de la seva llengua, de la seva nació pròpia ni de cap de les seves conviccions. Som una terra que ha crescut gràcies a les aportacions de gent vinguda de tot arreu i això seguirà sent així. I això vol dir: respecte mutu, germanor entre tots els ciutadans, i lleis que no serveixin d’estaca contra aspiracions legítimes del poble. En aquest aspecte Espanya no es pot dir que sigui un model gaire atractiu.

Net de retòriques, aquest és el panorama real que vostè, amic lector indecís, hauria de tenir clar quan s’aixequi del llit el dia 27. La decisió és vosté qui l’ha de prendre i tothom l’haurà de respectar. És una responsabilitat que ningú no li pot treure. Però és una decisió que no hauria de basar-se en desigs il·lusoris sinó en allò que és possible de seguida, per bé o per mal.

És ben lliure de creure’s o no el que dic, però les conseqüències ja les veurà en els mesos següents. La independència, amb tots els canvis desacostumats que pugui comportar és la solució millor per a tots els habitants de Catalunya, L’autonomia esparracada que se’ns ha concedit, la pitjor perspectiva pels nostres fills i néts. I anem a votar, també, perquè volem per ells un futur millor i més digne.

Amic indecís: pensi-s’ho bé i amb calma, abans de posar el seu vot a les urnes. I tingui també en compte la frase, tan encertada com enginyosa, que va escriure fa poques setmanes aquí al MD J.M.Ballarin: “Tot això no ho van començar els separatistes; molt abans foren els separadors”.