L’episodi polític estel·lar de la setmana ha sigut, se’ns dubte, el rebombori que ha provocat Germà Gordó amb les seves declaracions sobre les relacions que el Principat hauria de tenir amb València, Rosselló i Mallorca. És impressionant la quantitat de bilis i d’inseguretats que genera la mera existència de la nació catalana. No serà que no ens haguem intentat morir vegades per complaure els espanyols. Un dels primers llibres que van aparèixer sobre la derrota de 1714 es titulava ‘El fin de la nación catalana‘. Jo el tinc a casa, en una edició de luxe, i és un llibre ben documentat i molt audaç per la seva època. Per entendre el títol, cal tenir present que quan Sanpere i Miquel es va posar a escriure’l no feia ni una dècada que Madrid havia fet afusellar José Rizal, total per reclamar una mica d’autonomia per les Filipines.
Fins ara l’amenaça de la violència havia estrafet el discurs polític català i, amb això, la cultura del país. Però des que l’Estat ha començat a perdre el monopoli de la violència a favor d’instàncies internacionals, ja no és només el discurs polític català, el que té un dring de falsedat i de bijuteria. Ara també és el discurs polític espanyol que cada dia resulta més superficial. Les empreses de l’Ibex 35 aboquen cabassos de diners a la premsa i als Think Tanks però, a l’hora de la veritat, Espanya només sap gestionar la vitalitat de l’independentisme amb metàfores del temps de la guerra freda i de l’Europa de Hitler. Si no fos que els catalans ens prenem la llibertat amb un romanticisme tan xaró, la partida ja estaria gairebé resolta.
Aquest dies, he pensat en l’Albert Montón, un valencià fill de la immigració que va abandonar la cultura espanyola avergonyit de veure què passava a la seva ciutat. Si no han vist el seu documental sobre la diada nacional del País Valencià, vagin a mirar-lo al You Tube. Montón no va necessitar feina de guió, es va limitar a posar la càmera i va deixar que la fauna alimentada per Madrid li anés fent la feina. L’espectacle és alliçonador. A mi no m’ha ensenyat res, perquè quan vaig treure el llibre de Pla, Montón ja em va convidar a fer una tourné pel seu país. Però un cop vist el documental no trobes estrany que les estrelles del periodisme madrileny continuïn fent acudits sobre el Lebensraum i els sudets, mentre el consum d’alcohol, el fracàs escolar i la demagògia d’esquerres es va estenent entre els joves espanyols.
Espanya no ha sabut crear, en 40 anys de democràcia, una idea de bellesa que sigués capaç d’aprofitar l’energia de la vida col·lectiva catalana i donar-li un sentit. Potser la convivència no és possible, però quan diem que Espanya ens roba ens quedem curts. L’estat espanyol fa amb l’amor dels catalans el mateix que Putin fa amb el menjar que arriba a Rússia provinent d’Europa, és a dir, el destrueix per reafirmar-se de la forma més ràpida i grollera. Aquesta política de destrucció contra la vitalitat i la imaginació d’un dels col·lectius més importants de l’Estat, ha contribuït a fer de l’espanyol mitjà un ciutadà buit, que només creu en allò que veu i que, per tant, el sistema pot comprar amb qualsevol llaminadura material o retòrica.
Els opinadors i els polítics de Madrid tracten les qüestions de Catalunya sense miraments, com si encara fóssim al segle XX i l’exèrcit pogués salvar la seva situació en última instància. Això fa que ni tan sols les bronques i els insults no sonin gaire de debò. Veure l’Arcadi Espada tractant Joan Fuster de Nazi, com ja va fer un president de la diputació valenciana col·locat per Franco als anys 60, és com veure una joveneta escotada intentant enredar un senyor experimentat en un restaurant de luxe. Això per no parlar dels sermons del jove Jorge Bustos. Mira que és un noi brillant. Però quan l’acudit va de catalans, el seu sentit de l’humor perd aquella gràcia alada de l’Umbral i agafa un perfum de carajillo refredat que em recorda al seu ídol González Ruano.
Fins i tot negant la base cultural i econòmica del pancatalanisme, és podria fer un discurs que elevés el debat polític espanyol. Des del punt de vista de Madrid, explorar aquesta via seria una opció recomanable. De moment, si darrera les reaccions que ha suscitat Germà Gordó no s’hi amaga atrinxerat l’exèrcit espanyol, la veritat és que jo no hi sé veure altre cosa que una profunda decadència. De fet, n’hi ha prou d’observar la davallada de Podemos, el projecte que havia d’aprofitar la força de l’independentisme per regenerar l’Estat, per entreveure la profunditat el drama. De seguida que el partit de Pablo Iglesias ha hagut de demostrar una mica de coratge, la direcció s’ha desinflat i tothom ha entès que els discursos revolucionaris només eren un bell foc de Sant Joan.
Els cas de Ciutadans també és significatiu. El fet que el partit de Rivera traslladi la seva seu central a Madrid, posa de manifest fins a quin punt l’espanyolisme és incapaç de consolidar la seva posició sobre el terreny més enllà de l’àrea d’influència castellana. Rivera vol ser una versió castellanitzada de Miquel Roca. Però el seu discurs regeneracionista a mi em fa pensar molt en una anècdota que explicava Serrano Súñer. El poderós ministre de Franco tenia arrels familiars a Gandesa i es veu que el 1939 va ordenar fletar un grapat de camions de propaganda en català. Súñer volia seduir Catalunya en la seva llengua. Però com podia haver previst qualsevol que no estigués encegat per la vanitat i pel poder, el seu mateix exèrcit es va encarregar de confiscar els camions i cremar la propaganda, abans no pogués d’ésser repartida.
Tot i que Súñer havia promès a Josep Pla que el català no corria cap perill mentre contribuís a “la grandeza de España”, el règim va optar per aplicar la mà dura en castellà. La diferencia, ja ho he dit, és que ara ja no hi ha l’exèrcit. Només hi ha una premsa envellida i dos nous partits, plens de joves cínics i ambiciosos, que han renunciat als trets més genuïns de les seves formacions per poder participar dels beneficis de l’Estat juntament amb el PP i del PSOE.
