A la primera part el Getafe ha tingut opcions, i sort hi ha hagut dels pals. Però tot i això, el joc del Barça traspuava domini, que també s’ha demostrat en dues ocasions, i d’allò que llegíem del virus FIFA, que semblava que l’aire de la represa de la lliga havia de ser com el del primer partit, mireu, jo no ho he vist, i potser tot ve de l’alineació, i tranquils que potser tampoc és tan estreta, o curta, la banqueta si se sap jugar-la bé, i Jeffren-Pedro ha estat una idea brillant per escortar Ibra, que si no fos per un xut una mica massa fluix i/o una mica massa centrat, ja ho haguessin resolt tot plegat a mitja part.
Només uns minuts de fluixera a la segona han estat exorcitzats amb els canvis: Iniesta amb el parte d’alta entre les dents i dient que aquí no ha passat res, i Messi, intractable, brillant, superlatiu quan juga amb els colors que l’han vist créixer (estirem la metàfora: si hagués crescut com a jugador amb la samarreta, horrorosa, que avui portàvem, pobres nois, seria un bon jugador… de volei platja! Infame, la samarreta!). Amb la punta de la bota i a assistència d’Abidal, que ja us deia que aquesta serà la seva temporada, cavalcant com quan arribà solia, Ibra ens ha marcat un gol que a Itàlia serà repetit a tots els telegiornali, com caldrà que ens mirem més d’un cop el que ha posat al cap de Messi.
Victòria de mèrit, velocitat de creuer, bon ritme per encarar les setmanetes que ens esperen. Virus? Fugi, fugi! Apa, cap a fer nones i demà ben fresquets a fer cap a Arenys!
