Roth va morir ofegat en alcohol l’any 1939, a París. Estudià filosofia i literatura alemanya, veié la desfeta d’Europa i com aquesta el deixava apàtrida amb la caiguda de l’imperi austrohongarès. Periodista de professió, quedà sense feina quan era perseguit a Berlín, per jueu. Reconegut al món de la premsa abans de l’arribada del nazisme, hagué de passar la resta de la vida malvivint amagat pel continent. La seva família va desaparèixer en un camp de concentració. La seva dona fou assassinada per l’aplicació de les lleis eugenèsiques, perquè patia un principi d’esquizofrènia.
La història de Mendel Singer, protagonista de Job, és gairebé tan trista com la de la vida de Roth. Mendel Singer és un exemple de com les circumstàncies es sobreposen a l’home – i no l’home a les circumstàncies, com és el cas del fort Roth-. Viure encongit és un sentiment aterrador. Així viu Mendel Singer, encongit de por, d’ignorància i de resignació. És un jueu rus que fa de professor, pobre com una rata i amb una abnegació terrible cap a Déu. La desgràcia l’acompanya tota la vida, i ell, implacable, aguanta el que vingui “si així ho designa el totpoderós”. Les coses es torcen fins a límits insospitats i, Mendel Singer, com Job, no s’explica perquè Déu l’ha abandonat. Després del trencament de la família, de l’exili a Amèrica, de l’abandonament d’un fill, cada vegada es fa més difícil trobar motius per seguir creient. Al final però, com Job, recupera la fe. No deixa de ser cínic que Roth mori en delirium tremens mentre el seu personatge s’aferra al poc que té i sobreviu.
La diferència és que potser Roth no estava disposat a viure encongit i va rendir-se abans d’hora, preveient que venia el pitjor. Ens deixa Roth un llegat valiosíssim – la marxa Radetzky, Hotel Savoy -, on la ficció és dura, però no tant com la seva realitat. Paga la pena llegir Roth per la sinceritat. Per les frases directes, de crònica periodística. Per la prosa ràpida però escrupolosa, el virtuosisme de les descripcions. La mirada va a allò essencial de cada acció, com a bon periodista és expressiu i com a bon escriptor és intimista. El suïcidi de Roth és una pèrdua del segle XX, un llast més del que es perdé desfent Europa, però com ell mateix sentencia: “tot allò que s’acaba triga molt temps a ser oblidat”.
Job – Joseph Roth – L’avenç
