El llibre de Siri Hustvedt, “Viure, Pensar, Mirar” (Living, Thinking, Looking) és un grandíssim llibre. L’ha publicat, en castellà, Anagrama el novembre de l’any passat, ara fa 3 mesos. No és possible fugir de la subjectivitat pel que fa a la lectura. Encara que no hi aparegui el pronom, sempre hi ha un “jo” o un “nosaltres” amagat allí, al fons del text que llegim. Viure, pensar, mirar. En aquest ordre. Perquè fóra difícil, és clar, pensar i mirar si no fóssim vius. ¿Quina diferència hi ha, per exemple, entre escriure, o llegir, ficció i escriure, o llegir, unes memòries? ¿Quin és el paper de la memòria pel que fa a la imaginació? ¿Són la mateixa cosa o es tracta de facultats diverses? ¿Com podem acotar el que succeeix entre dues persones? ¿Què significa mirar una obra d’art?
De tot això, i de moltes coses més, escriu Hustvedt al seu llibre. D’aquest llibre que diu que no sap per a qui l’ha escrit perquè el rostre del lector, solitari com el mateix acte de llegir, és sempre invisible per al seu autor. La sensació és que cadascú dels qui el llegim hi som, en aquest llibre prodigiós. Els éssers humans són els únics animals que fan art i saben llegir i són capaços d’advertir la bellesa i les espurnes de plenitud que procura. L’art visual no és fonamental per a cap de les altres espècies. Hi ha l’acte de mirar-se a l’espill i diu ella que els elefants, els dofins, alguns primats i certes espècies d’ocells poden reconèixer-hi la seva imatge. Els gossos no. I els nens, els nens comencen a reconèixer-la a partir aproximadament dels 18 mesos de vida. De nens, ens reconeixem primer als ulls de la nostra mare. I de segur que les cares alienes influeixen en el nostre humor. Dialèctica entre el “jo” i “l’altre”. Igual que l’experiència de mirar un quadre, que no té cap altre propòsit que el de ser mirat -no serveix per a res més, no te’l pots menjar ni res- i despertar una reflexió o una sensació, implica sempre un forma de relació especular.
Tot, tot el llibre és una incitació a la lectura. T’hi sents a dins, sents que en formes part. Com quan, per exemple, trobes el paràgraf que parla del fet de llegir a mitges, que és exactament allò que em passa tantes i tantes vegades, quan els ulls segueixen les frases damunt el paper i reconec totes les paraules, però el pensament és en una altra banda fins que de sobte m’adono que he llegit dues pàgines que no he assimiltat i cal aleshores tornar enrere i recuperar la necessària concentració per entendre com uns mots encaixen amb els altres i adquireixen significat. ¿I que li contestaries a la teva filla de 3 anys que no sap encara llegir ni escriure si mai et demanava què signifiquen els espais en blanc que hi ha sempre entre dues paraules? ¿Què li contestaries si et demanava què significa aquest no-res?
En fi, grandíssim assaig, ja dic, i persistent curiositat de l’autora per tot el que significa, ni més ni menys, ser humans. Memòria, emoció, imaginació. I la sensació de felicitat i lucidesa que comporta el fet de llegir-lo.
