La fresca primaveral d’aquell matí i el refilar de les aloses i els pardals revigoritzaven el cos i l’esperit. Des de Sant Sebastià distingia perfectament les roselles que s’arrengleren als límits dels conreus i esquitxen de vermell el verd intens de les messes de blat, ordi i sègol. Casi es podien comptar les pedres de les muralles de Vic, les finestres del llogarret de Calldetenes, on havia fet nit arribant des de Sant Hilari, i les teules de les masies de Santa Eugènia de Berga, amb el Matagalls al darrere. Cap el sud-est apareixia ben nítid el Pla de la Calma, i al sud-oest es retallava el castell de Tona, assenyalant el punt d’inflexió de la Plana cap la gorja del Congost. Sentí fressa de ferradures i el renillar d’uns cavalls. Eren els Puig de Perafita, en Jaume i els seus fills Antoni i Francesc, que arribaven. En Jaume Puig havia iniciat la revolta austriacista a la plaça de Vic feia un parell de setmanes. Després d’unir forces amb altres senyors i cabdills de la Vegueria, havien ocupat posicions a Collsuspina i al Congost. Feia dos dies que havien fet fugir en Joan Llupià, arribat des de Barcelona per jurar el càrrec de Governador de Catalunya i fidelitat al rei Felip V.
– Déu vos guard!
– Bon dia tingueu! Heu matinat, Moragues! Ha arribat en Parera?
En aquell moment, l’advocat Domènec Parera, vigatà resident a Barcelona, i Antoni de Peguera, sortien de l’ermita amb el doctor Llorenç Tomàs, vicari general de la diòcesi: Bon dia, mestres! En pocs minuts arribaren la resta de convocats: des de Manlleu l’Antoni Cortada i Carles de Regàs, en Francesc Macià des de Roda, i en Josep Anton Martí de Vic.
Era el 17 de maig de 1705. En la reunió que començà tot seguit consideraren impossible aconseguir els poders del Consell de Cent, la Diputació General i el Braç Militar, o de sis cavallers, que havia demanat a Gènova a en Parera el comissionat de la reina d’Anglaterra, en Mitford Crowe, per a iniciar les negociacions d’una aliança. Crowe era un comerciant anglès que havia viscut a Catalunya i havia fet negocis amb Narcís Feliu de la Penya, conspirador austriacista a Barcelona, el cònsol anglès i un parell d’holandesos. Els 8 presents resolgueren donar poders en nom propi a l’advocat.
– Mestre Parera, confiem en vós. Catalunya és ara a les vostres mans, sentencià en Francesc Macià, Bac de Roda, en acomiadar-se.
Parera se’n tornà a Gènova acompanyat per l’Antoni de Peguera. El primer de juliol arribà a Vic la notícia de la signatura del tractat entre el Principat de Catalunya i el Regne d’Anglaterra: el 20 de juny l’havien signat amb Crowe després de convèncer-lo que acceptés els poders que portaven. Els catalans s’havien compromès a ajudar amb 6.000 homes la Gran Aliança per a establir com a rei d’Espanya l’arxiduc Carles d’Àustria, i a facilitar el desembarcament aliat. Anglaterra es comprometia amb l’aportació de 8.000 soldats d’infanteria i 2.000 de cavalleria, a més d’armes, municions i diners, i la reina Anna garantia respecte a les Constitucions, les quals eren esmentades 17 vegades en el document.
Allò essencial en el projecte austriacista era la defensa de les Constitucions i del sistema de representació política vigent, originàries del 1283 amb Pere el Gran. A més hi ha havia el referent polític d’Anglaterra com a país parlamentari, i l’emmirallament amb d’Holanda com a model econòmic i comercial. No era, per tant, un moviment secessionista d’Espanya o una preferència dinàstica concreta. Quinze dies abans de la reunió a l’ermita de Sant Sebastià la reina d’Anglaterra havia escrit al General Peterborough que reduís les ciutats i les costes a la força, encara que les negociacions diplomàtiques en marxa no obtinguessin suport de catalans o d’altres espanyols. És evident, doncs, que la decisió dels aliats estava presa i que l’alçament català era tan sols una possible ajuda.
El 20 de juliol els cabdills vigatans ocuparen el Congost fins a La Garriga amb la intenció de marxar cap a Barcelona, i el virrei Velasco concentra més d’un miler de sometents a Granollers. El contingent d’en Moragues és de només 250 paisans al Congost. El matí del 5 d’agost els disposa a la zona de bosc més amunt de La Garriga. Els sometents marxen en direcció a La Plana trencant el silenci del bosc amb el frec de les botes i el dringar dels fusells i tota la impedimenta. En Moragues els deixa endinsar-se mentre la impaciència dels seus homes comença a fer-se angoixosa. La seva ma dreta alçada els manté expectants. Després d’uns minuts inacabables, repassa amb la mirada les posicions dels seus, baixa la mà enèrgicament i es produeix l’espetec de la primera descàrrega: la fogonada i el fum dels fusells omple els arbres a ambdós costats del camí. A un senyal amb el cap, en Bac de Roda, el seu comandant, ordena una altra descàrrega des de l’altra banda del bosc. Encara en fan dues més. A continuació Moragues fa aixecar un drap vermell al seu assistent i en uns segons, enmig d’una cridòria boja i brandant les espases nues al vent, des del nord entren al galop cinquanta genets. Acte seguit desembeina el sabre i brama “Endavant, valents!”; i es llança cap a l’enemic seguit dels seus homes. La lluita dura tot just mitja hora i els filipistes fugen. Al camí jeuen una vuitantena de morts i ferits. Per a la majoria dels seus homes ha estat el seu baptisme de foc, i han tastat per primer cop els crits de mort i angoixa, i l’atmosfera pròpia de les batalles, amb una barreja d’olor a pólvora, sang i suor.
En Josep Moragues i Sobrevia, que més endavant signarà amb el segon cognom de Mas, havia nascut el febrer de 1669 a Sant Hilari Sacalm, aleshores pertanyent a la Vegueria de Vic. Fou el tercer fill. Tenia dues germanes, la Maria i la Teresa, i, per tant, era l’hereu. Als 16 anys, en morir el seu pare Isidre, es féu càrrec de la hisenda familiar. A partir del 1694, acabat de casar amb Cecília de Regàs, d’Arbúcies, lluità contra els francesos durant la guerra dels Nou Anys enquadrat en la Companyia de miquelets de Vic. Durant aquesta guerra els cabdills vigatans conegueren Jordi de Hessen, príncep de Darmstadt, que esdevingué després virrei i fou expulsat posteriorment per Felip V per recolzar l’arxiduc.
Dos dies després de l’emboscada del Congost arribà en Domènec Parera amb la notícia de que l’Arxiduc Carles havia arribat a Tarragona, i els lliurà l’ordre d’iniciar l’ocupació del Pla de Barcelona. Les tropes vigatanes arribaren a Sant Jeroni de la Murtra on hi feren focs com a senyals d’avís a la flota aliada que esperava a la costa. També hi va haver alçaments a Lleida –dirigits pels germans Desvalls i els Sobies, i a Tarragona –dirigits pels germans Nebot-, entre d’altres indrets del país. Al desembre, el general Basset amb els maulets dominava València. El príncep de Darmstadt desembarcà el 22 d’agost al capdavant d’un exèrcit de 17.000 homes i entregà els diners per pagar la soldada, 8.000 pesos. Aleshores s’inicià el setge a Barcelona: Darmstadt va morir en una assalt a Montjuïc. Els aliats i els vigatans van recórrer el territori per demanar obediència dels pobles i ciutats. La presència de la flota aliada va fer esvair els dubtes de molt indecisos, però sovint els municipis van canviar d’actitud durant la guerra segons les amenaces que rebien d’un exèrcit o de l’altre.
El 5 d’octubre, el virrei Velasco, juntament amb el Consell de Cent i la Diputació, lliurà les capitulacions a Carles III, el qual arribà a Barcelona al novembre i va convocar Corts. Per assegurar-se el suport el rei atorgà títols als nobles i acontentà els burgesos amb l’increment del nombre de ciutats representades a les Corts: onze noves poblacions hi eren presents.
La majoria de cabdills vigatans ingressaren en el regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, creat el desembre de 1705. Però Carles III, a petició del propi Moragues, l’anomenà Coronel de cavalleria, constituint també el Regiment amb el seu nom, al capdavant del qual lluità al front de l’Empordà. El 1707 fou ascendit al grau de General de Batalla i nomenat Governador de la fortalesa militar de Castellciutat, a la Seu d’Urgell. Des d’aleshores fins el 1713 es féu càrrec de la defensa de la frontera del nord i hagué de coordinar la resistència contra les recurrents incursions franceses. El 1707 morí la seva muller, amb la qual no havia tingut fills, i el 1710 es casà en segones núpcies amb Magdalena de Giralt, Senyora de Bressui, prop de Sort. D’aquest segon matrimoni naixeren en Joan Baptista i la Maria Anna.
El 1711, després de la mort del germanastre de Carles III, aquest esdevé emperador i els anglesos volen aturar la guerra per evitar un excés del seu poder. Els esforços dels ambaixadors catalans per fer-se escoltar en les converses internacionals a Viena, Utrecht, Londres i l’Haia, foren inútils. El Tractat d’Utrecht al 1713 rescindia l’aliança dels anglesos i holandesos contra Felip V a canvi de concessions territorials. El nou emperador desaconsellà les autoritats catalanes que resistissin i els va lliurar de la fidelitat a la seva persona. El desànim i la divisió van fer forat entre els catalans. Amb tot, diverses partides armades intentaven recuperar zones a l’interior del país.
El 22 de juny, a l’Hospitalet de Llobregat, el nou virrei Mariscal Starhemberg signava una convenció amb els filipistes mitjançant la qual es concretava la retirada de les tropes imperials; abandonà d’incògnit la ciutat i s’embarcà amb les seves tropes. Es va convocar la Junta de Braços tot i que moltes poblacions no hi van poder enviar representants perquè es trobaven sota el domini borbònic. La Junta es va reunir al Saló de Sant Jordi de la Diputació el dia 30 de juny de 1713 per discutir la proposició feta pels diputats, a instàncies de l’emperador i del virrei, perquè negociessin la submissió amb el duc de Pòpuli, comandant de les tropes filipistes. El braç reial, dels burgesos i municipis, es va decantar a favor de la resistència, i l’eclesiàstic i militar per la submissió. Però finalment l’estament militar va seguir el criteri del reial, i el 12 de juliol els diputats de la Generalitat van fer una crida per seguir lluitant per la conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans que nostres antecessors a costa de sa sang gloriosament alçaren i nosaltres devem, així mateix, mantenir. Era la crida a lluitar per la llibertat de Catalunya malgrat les migrades possibilitats de reeixir, un clam de dignitat com a nació. Fou anunciada gairebé per tot el Principat.
Al juliol el General Moragues rebé la carta informant-lo de la resolució i on li demanaven que no capitulés Castellciutat, però poc després arribaren destacaments borbònics i bloquejaren la fortalesa. A finals de setembre considerant la manca de queviures i la impossibilitat de rebre socors, decidí capitular. La fortalesa fou evacuada amb banderes i armes però en arribar a Martorell foren desarmats. Moragues es retirà malalt a Sort, amb la seva família, però al novembre anà fins el campament borbònic de Barcelona per reclamar a Pòpuli l’incompliment de les capitulacions de Castellciutat. Tornà a Sort, i al gener de 1714 formà un cos de Fusellers amb paisans de Tremp i la Seu, amb els quals intentà sense èxit recuperar Castellciutat. Poc després les tropes borbòniques segrestaren la seva esposa i alguns parents, que foren empresonats a Balaguer. Allà restaren fins que al juny el General Moragues els alliberà en una operació llampec digna del grup d’operacions especials dels Mossos d’Esquadra. Després conduí la família a la fortalesa de Cardona. Malgrat tenir una graduació superior, es posà sota les ordres del Coronel Antoni Desvalls, Marquès de Poal i comandant en cap de totes les tropes catalanes a l’exterior de la capital.
A principis de 1714 les esperances de capgirar la situació eren quasi nul·les. L’ofensiva final dels borbònics s’inicia amb l’assalt el baluard de Santa Clara durant els dies 13 i 14 d’agost. Els catalans repel·liren l’enemic amb moltes baixes. Els nois majors de 14 anys van ser mobilitzats. El 3 de setembre el duc de Berwick, cap de les forces borbòniques, va donar un ultimàtum als resistents. Les reserves de pólvora eren minses i l’aliment escassejava fins al punt que la gent moria d’inanició. La Junta General del Govern de la ciutat va decidir resistir. L’atac final va tenir lloc la matinada del 10 a l’11. Els principals punts d’enfrontament foren el Convent de Sant Agustí; la zona de la muralla entre el Baluard del Portal Nou i el Baluard de Sant Pere, on el Conseller en Cap Rafael Casanova resultà ferit a la cuixa; i les barricades del Palau Reial Nou, prop del port. El baluard de Sant Pere va ser reconquerit onze vegades per les forces catalanes. La batalla es va convertir en un enfrontament cos a cos als carrers i les cases properes a la muralla. També caigueren ferits el General Basset, que comandava l’artilleria i passaria la resta de la seva vida a la presó, i el General Villarroel, el qual decidí capitular a les dues de la tarda. Villaroel fou empresonat durant onze anys.
El Coronel Desvalls i en Moragues conegueren la rendició de Barcelona el 14 de setembre. Quatre dies més tard la fortalesa de Cardona signava la capitulació. Enlloc d’emigrar amb la resta d’oficials, Moragues anà cap a Sort amb els seus. El seu cunyat tenia un fill empresonat a Barcelona i Moragues hi va anar convençut de poder fer valer el seu indult, però li confiscaren els diners, li retiraren el passaport i li ordenaren presentar-se diàriament. Al febrer decidí redactar testament preventivament i embarcà amb d’altres oficials cap a Maó, però algú va cometre l’error d’anomenar-lo “General” i el capità del vaixell els retornà. S’amagaren a Montjuïc, a la cova dels argenters, a l’espera d’un segon vaixell, però fou delatat i arrestaren tot el grup. Només el mosso del General va poder escapolir-se. Era el 22 de març de 1715.
Cinc dies després el General Josep Moragues fou executat juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Masip, sense honors militars, descalç i amb camisa de penitent. Fou arrossegat viu per un cavall fins el patíbul, executat amb el garrot, degollat, i finalment esquarterat. El seu cap fou posat en una gàbia penjada al Portal de Mar amb un rètol que deia en llatí: Josep Moragues, per haver comès el crim de repetida rebel·lió. Malgrat les súpliques de la vídua, la qual fou empresonada fins el 1725, la gàbia restà penjada 12 anys.
A la fortalesa de Cardona els defensors portaven banderes negres amb la llegenda: “Viurem lliures o morirem”. Aquesta va ser la bella divisa del General Moragues i Mas.
