El Govern:

Aquest Govern, començant pel seu president i els membres que en conec, em mereix sobrada capacitat personal, professional i política com per digerir a efectes d’imatge la trista anècdota que ens ha ofert la vicepresidenta, amb l’afer del seu currículum. El gruix del conjunt salva i amaga aquestes petites misèries individuals. El crèdit inicial del nou Govern és alt, malgrat alguns puguem dubtar d’algun nomenament concret. Hi ha massa coses a fer, la situació és prou delicada, com per entretenir-nos en l’anècdota. M’imagino prou importants les dificultats i maldecaps per resoldre les “sorpreses i regals” que cada dia van apareixen als diferents Departaments com per fer d’aquest tema una qüestió d’estat. Per altra banda, la senyora Ortega, que malgrat no ser psicòloga té altres qualitats, hauria estat una magnífica cap de relacions institucionals del seu Departament. I molt desproporcionada ha estat la resposta de Solidaritat qualificant a l’afectada de quasi delinqüent. La crítica desbocada amplifica i distorsiona els mateixos fets denunciats. Per tant, tota la confiança com a Govern, tota la solidaritat i comprensió amb aquells que s’han posat al davant del país en moments molt complicats, cap dubte en relació a les motivacions i objectius compartits a curt i mig termini que els han fet donar aquest pas.

Tampoc em sorprèn que el secretari del nou Govern a la vista de l’estat de les finances de la Generalitat hagi modulat la supressió anunciada de l’impost de successions. Certament és una promesa electoral però també ho són moltes d’altres que sense recursos ni ingressos no es podran complir. Un programa electoral no és un pressupost fet dels del govern i si bé s’ha de complir, cal entendre’l com una suma d’objectius a assolir des del punt de vista material més que temporal, respectant els 4 anys de legislatura. Governar no és fàcil i els ciutadans poden entendre moltes coses, també una supressió gradual de l’impost al llarg de la legislatura, si se’ls explica la situació, de la que són conscients i veuen que no hi ha voluntat d’engany. Per altra banda, no és el mateix una herència de pares i avis a fills i nets o entre cònjuges que entre parents més llunyans. Per això la priorització en una supressió gradual no entenc perquè ha de generar tant escàndol.

El que no entenc tant (em passa cada vegada més sovint) és la posició d’UDC en aquest tema. Per una simple raó de memòria, que potser no té el senyor Pelegrí però sense dubte li sobra al senyor Duran. I és que durant aquesta legislatura, el senyor Duran Lleida el que ha demanat exactament a Les Corts, tant via proposició de llei com proposició no de llei, és la supressió de l’impost de successions entre ascendents, descendents i cònjuges. Pot consultar-se la proposició de llei a:

http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/PopUpCGI?CMD=VERLST&BASE=puw9&DOCS=1-1&DOCORDER=LIFO&QUERY=%28CDB20090518018401.CODI.%29#(Página1)

I la proposició no de llei diu textualment: «El Congreso de los Diputados insta al Gobierno a suprimir para el ejercicio 2010 la tributación por el Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones de las transmisiones mortis causa e ínter vivos a favor de ascendientes, descendientes y cónyuges, previendo, en aplicación del principio de lealtad institucional, la compensación a las Comunidades Autónomas, como impuesto estatal cedido a estas Administraciones.» Palacio del Congreso de los Diputados, 14 de abril de 2009.—Josep Antoni Duran i Lleida, Portavoz delGrupo Parlamentario Catalán (Convergència i Unió).”

Naturalment no vull pas pensar que el President de les Comissions Mixtes entre Estat i Generalitat i representant d’aquesta última, demana més a la Generalitat del que ell exigeix a l’Estat en aquest tema.

Lopez Tena/Duran:

Sempre he procurat mantenir l’opinió i crítica en termes estrictament polítics i sempre justificant amb dades qualsevol afirmació, com acabo de fer unes línies més amunt. En cap cas s’ha de confondre la crítica política amb l’atac personal. Aquest tarannà m’ha permès, després d’haver estat diputat tant del govern com de l’oposició, mantenir excel·lents relacions amb representants de totes les forces polítiques.

Per això em semblen absolutament rebutjables les manifestacions i escalada verbal del senyor Lopez Tena, insinuant greus fets no provats del senyor Duran i més quan en resulten afectades segurament de forma molt injusta terceres persones. Això de la política és molt complex i porta paradoxes com que ara mateix defensi precisament al senyor Duran d’unes insinuacions impresentables. Les declaracions públiques dels polítics, si volem que tinguin credibilitat, han de basar-se en fets amb rellevància política i en proves, no en insults. Si perdem el sentit de la justícia i el rigor estem perduts. Hi ha barreres que no s’han de traspassar mai. Els polítics, agradin o no, són persones, i tenen família i un dret claríssim a l’honor que en aquest cas s’han vist vulnerats.

Per aquest motiu no em sap gens de greu manifestar el meu suport personal al senyor Duran per aquests desproporcionats atacs.

Vicepresidenta Ortega:

Dit això, la falsa titulació de la vicepresidenta no és un error, és una petita mentida mantinguda en el temps durant anys. Els que hem militat a UDC des de fa molt de temps havíem sentit aquest rumor, no certesa, estès entre la militància ja des de la època en que la interessada era regidora de l’Ajuntament de Barcelona i compartia escó consistorial i confrontació interna amb l’aleshores secretari d’organització del partit. Penso honestament que la voluntat actual de la Joana, bona persona, no era enganyar i que el seu problema, i això si que és un error, ha estat no saber trobar la forma i moment d’esmenar aquella antiga mentida de joventut, mantinguda en el temps, sense destapar el que ha acabat sortint. L’esmena d’aquesta dada de pròpia iniciativa hagués desarticulat tota crítica perquè certament no ocupa el lloc que ocupa per tenir una determinada titulació. Ara bé, em costa també de creure que el senyor Duran desconeixes aquests fets, com en la seva carta setmanal es preocupa molt de deixar clar.

UDC:

Si deixem de banda definitivament l’anècdota del currículum, la pregunta que s’han de fer els afiliats a UDC és si l’actual direcció del partit respon adequadament a objectius estatutaris com “l’assoliment de la plenitud nacional de Catalunya en exercici del dret inalienable i natural a l’autodeterminació dels pobles.” . I si els seus dirigents són coherents amb la doctrina emanada dels últims Congressos nacionals, que defensen de forma clara per Catalunya l’assoliment d’un estat propi en el marc de la Unió Europea.

Això si que és una veritat. Per tant si algun dirigent d’UDC diu públicament el contrari, com ho hauríem de qualificar?. Llavors si que estarà mentint en una qüestió bastant més important que el simple currículum de l’actual vicepresidenta, a la que desitgem, “amb l’ajuda de Déu” que no diu mentides, molta sort.

Carles Puigdomènech
Advocat. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Té un màster en Urbanisme. Ha estat professor associat de Dret Administratiu i Urbanisme a la Facultat de Dret de la UB. Fou diputat del Parlament de Catalunya per CiU la VI i VII legislatures. Membre cofundador de l'Associació El Matí. Casat. 2 fills.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorViurem lliures o morirem
Article següentANNA DODAS. UNA VIDA SEGADA