Tot just acabava de ser mare quan la NBC va estrenar l’any 1987 Right to die, una pel·lícula protagonitzada per un dels mites eròtics del cinema dels anys setanta. Un animal cinematogràfic, com abans se solia qualificar les estrelles, principalment femenines, de Hollywood. Un cos rotund amb un rostre llatí que fugia dels estereotips de les belleses de trets nòrdics i delicats.
Vaig veure aquella pel·lícula, produïda expressament per ser emesa per televisió, una tarda de diumenge en què la distracció de submergir-me en una història fictícia prometia ser l’únic temps que m’hauria pogut dedicar a mi mateixa en tot el cap de setmana. Captivada al moment pel treball d’una actriu que per primer cop contemplava com a tal, i no com una icona de sensualitat exhibida per una indústria llavors masclista sense filtres, vaig romandre asseguda atrapada irremeiablement per la història que la pantalla m’explicava, vetllant de gairell el son del meu fill.
Al llarg dels noranta minuts de la projecció, la Raquel viu al cos de l’Emily, una prestigiosa psicòloga mare de família que passa de tenir una vida ideal a caure en el més profund i irreversible dels pous. Malgrat el seu valor inicial quan és diagnosticada d’ELA, el seu deteriorament general és tan implacable que aviat esdevé en un estat gairebé vegetatiu.
La seua icònica cabellera, suposadament sacrificada per al rodatge, havia quedat reduïda a un tall de cabell pràctic i afavoridor al punt just. El seu físic de model, dissimulat primer sota un elegant però discret abillament i després cobert per la bata de l’hospital, desapareix als ulls dels admiradors. El rictus de dolor, accentuat encara més per l’absència de maquillatge superflu, allibera l’actriu de la necessitat de seduir a cada escena. Ans al contrari, el patiment provocat per la irreversible degradació física que la du a demanar que l’ajudin a morir arrossega l’espectador a un sentiment incòmode, compatible, però, amb l’empatia. Arribat a un punt de l’argument, la història passa a la teua pell. Tu pots viure en el cos d’aquella persona. L’actriu s’ha esvaït.
Sense poder apartar els ulls de les escenes que anaven mostrant la desesperança absoluta, visc en la meua pròpia pell el calvari de l’Emily. Rememoro com, sis anys abans, un equip de metges m’havia diagnosticat una malaltia autoimmune molt semblant de nom i similar en les seues manifestacions. Com vaig entendre la confusió de l’Emily quan la força dels braços li fallava inesperadament; com vaig tornar a sentir en la meua pell l’entumiment que m’impedia alçar-me del llit fins que poc a poc, obligant els músculs a reactivar-se, aconseguia llevar-me del llit per dir-li a ma mare que ja em trobava millor. Unes manifestacions tan inexplicables com doloroses que, després d’una peregrinació per consultes mèdiques i proves que em provoquen dolor quan les recordo, van donar lloc a un pronòstic poc optimista.
Però sis anys i una maternitat després, era al menjador de casa, compartint amb una dona el que una actriu estava representant. Jo vaig tenir més sort. Els símptomes havien remés amb el temps, també de manera inexplicable per als metges, deixant-me tan sols algunes seqüeles externes sense importància. No va ser cap miracle ni cap lluita aferrissada contra el destí. La malaltia (qui sap si amb un diagnòstic precipitat) es va diluir poc a poc, deixant-me la sensació d’haver-me entrebancat amb una pedra a la vora d’un precipici posant a terra el peu al lloc correcte evitant estimbar-me.
Vaig mirar fins al final la pel·lícula, sabent quin seria el seu desenllaç. En una colpidora escena final, mentre el seu marit li diu que l’estima molt, l’Emily rep ajut per morir en pau. No és estrany que la Raquel Welch expliqués a les entrevistes que aquesta era potser la pel·lícula de la qual se sentia més orgullosa. Potser perquè avui he sabut que ha mort, he decidit escriure i posar a la llum aquest episodi de la meua vida que només vaig ser capaç de compartir amb alguns amics molts anys després. Al cap i a la fi, va ser la protagonista de El dret a morir qui, en certa manera, em donés a entendre aquella tarda de diumenge que als vint-i-quatre anys a mi m’havia quedat el dret a viure.
