La del dissabte 12 de juny va ser una tarda amb un sol esplèndid, amb un punt de xafogor, però encara primaveral. La Plataforma pel Dret de Decidir havia organitzat una marxa des de la plaça Urquinaona fins el Parlament. Vagi per davant el meu reconeixement i agraïment als organitzadors, però no confio gaire en l’eficàcia d’aquesta mena d’actes. Entenc que els assoliments de prestigi -culturals, tècnic-científics, culturals, docents, empresarials i esportius-, fruit de la preparació professional i el treball ben fet, aporten molt més valor afegit al projecte d’emancipació. I també la feina importantíssima amb l’opinió pública i els media, i les relacions internacionals. Hi ha un gruix important de país treballant en aquest sentit, saben?
Però aquestes manifestacions són sempre una acte cívic i un exercici democràtic. I què caram!, em plaïa estar amb els meus i fer-los costat. Total: vaig agafar el metro i m’hi vaig arribar. Va ser estupend poder saludar un munt d’amics i coneguts. I fou una sensació gratificant cridar I-Inde-Independència! sense que ningú em mirés com un empestat o apartés les criatures pensant que en qualsevol moment començaríem a llançar còctels molotov o a tombar contenidors i cotxes. La munió de turistes que vàrem trobar pel recorregut no paraven de fer-nos fotografies divertits -la veritat, em vaig quedar amb la impressió de que ens miraven com si fóssim micos al zoo-. Com manen els cànons de les manis, en passar davant la comissaria de Via Laietana, responent a un resort intern compartit pels que tenim una certa edat, el crit Fora les forces d’ocupació! brollava espontàniament. En fi, com veuen, vaig xalar de debò.
Penso honestament -crec que no em cega l’amor- que podem estar orgullosos del país que tenim: empreses punteres tecnològicament, centres d’investigació d’alt nivell, infraestructures portuàries de primer ordre, centres docents amb prestigi internacional, sectors d’activitat importantíssims (alimentació, automoció, petroquímic, etc.) amb alguns clústers industrials i de serveis (sanitari), una oferta cultural comparable a altres zones europees i nord-americanes consagrades, un nivell d’exportació considerable (30% sense comptar Espanya), etc, etc. Fins i tot som uns cracs produint lipdub’s: vegeu sinó els de la Universitat de Vic i el de la Pompeu Fabra.
D’altra banda no són pocs els nostres defectes i les nostres mancances com a poble i com a societat: seria una neciesa obviar-los. Però encara més meravellós serà el país que podrem bastir, que podrem reinventar, pensat amb criteris imaginatius i tècnics per al nou marc geopolític d’interdependència i d’economia global, i amb l’experiència de dos segles d’estat modern. Aquesta serà una de les nostres modestes aportacions en el concert internacional quan esdevinguem un estat lliure. És una possibilitat real i engrescadora. Molt més real del que voldria molta gent organitzada, dins i fora de Catalunya, que des que el procés de normalització nacional s’estroncà el 1936 amb la revolució anarquista i la sovietització, i després amb la dictadura falangista, combaten -així, combaten; no ens enganyéssim- qualsevol intent real d’afirmació nacional que vagi més enllà dels estirabots de quatre excèntrics radicals i freakies. Ens “concedeixen” ser una reserva india, vaja, una entranyable relíquia folklòrica, on es poden visitar els simpàtics indígenes de la barretina i el pa amb tomàquet.
I posats a confessar-me, els diré que potser no són estratègicament correctes les successives entregues de les onades de referèndums sobre la independència, que requereixen molt desgast i molt treball (excel·lent, sigui dit amb agraïment). El d’Arenys va ser una idea fantàstica, i un èxit de comunicació i propaganda internacional. Però hem de tenir en compte que encara no tenim la idea de país feta ni dissenyada, ni pensada la campanya per cercar adhesions nacionals i internacionals. Hi ha molta gent dubtosa que podria afartar-se amb raó amb un vodevil com el del procés de l’estatut, amb explicacions i declaracions cantant les excel·lències d’uns resultats migrats (el vot ara és més sentimental que fonamentat en un projecte real i tangible). Serà difícil que quan arribi l’hora de la veritat siguin capaços d’il·lusionar-se. Pels mateixos motius potser també és una precipitació la presentació de la iniciativa popular (IP) per a la celebració d’un referèndum sobre la independència.
La marxa del dissabte acabà al Parlament, on les plataformes de les diverses consultes independentistes deixaren les seves pancartes esteses al terra, davant de l’entrada, simbolitzant el “ara us toca a vosaltres”. I aquí tenim un problema: la dicotomia entre el país i la nostra cambra legislativa i de representació democràtica. Com diu en Salvador Cardús al seu article a l’Avui el diumenge 13 de juny referint-se a la presentació de la IP en les oficines del Parlament, “la primera sorpresa és que hi hagi partits com el PSC, el PP i C’s que no l’acceptin a tràmit. És veritablement incomprensible que, sent com diuen que són, partits democràtics, rebutgin la possibilitat establerta per una llei vigent”. Segons Sànchez Camacho aquestes històries de la independència no interessen a ningú. I continua en Cardús amb una lògica aclaparadora: “la manera més endreçada, democràticament parlant, de liquidar per molts anys aquests quatre independentistes tan pesats, seria fent el referèndum que, segons diu que pensen, els independentistes perdrien per golejada”.
I sobre el PSC? “Si el president Montilla veritablement diu allò que pensa, i pensa allò que diu, és a dir, que la immensa majoria dels catalans se senten espanyols i federalistes, doncs resulta que el referèndum li donaria una oportunitat extraordinària per demostrar la versemblança d’allò que pensa i diu”. No s’entén tampoc en aquest cas que, “quan tenen l’oportunitat de ridiculitzar democràticament i arraconar per a una bona temporada aquesta colla d’insensats que volen fer dreceres cap al precipici de la desunió civil, s’oposin a tancar el debat amb un bon referèndum. ¿Per què no diuen la veritat i reconeixen que, en realitat, els fa por el possible resultat del referèndum i que, en el fons, no estan disposats a acceptar una possible decisió democràtica dels catalans a favor de la independència?”
Però no tinguéssim esperances amb els altres tres partits de l’arc parlamentari: “per la seva banda, que ERC, CIU i ICV hagin facilitat l’admissió a tràmit de la IP, certifica perfectament la seva coherència democràtica. Una altra cosa, però, és que la seva decisió tingui coherència amb la seva pràctica política. I és que, d’entrada, aquests tres partits ja tenen majoria absoluta al Parlament i, per tant, en cas de ser partidaris d’un referèndum d’autodeterminació, ja s’hi haurien pogut anticipar”. En fi, tot allò de: volem la sobirania i plenitud nacional, però entenguin-me, jo no sóc un radical insolidari, no és exactament la independència, perdonin, no els volia importunar.
Tot plegat un espectacle una mica… descoratjador. Sembla clar que en la situació actual, amb aquest Parlament, mai no haurà una declaració democràtica d’emancipació, ni tan sols la iniciació d’un procés seriós. A dia d’avui no hi ha cap partit polític amb la independència com a objectiu. Però no pateixin, que no començaré a cridar a la rebel·lió armada ni a esmolar ben bé les eines. El que hem de fer la societat civil, els professionals de tota mena i els intel·lectuals, és dissenyar el país que volem. I després presentar als nostres polítics i als nostres connacionals aquest projecte fonamentat i seriós de convivència i solidaritat, per assolir-lo amb il·lusió col·lectiva en un procés democràtic unilateral.
Em sembla que se’ns ha girat feina.
P.S.- Per veure els lipdub cliqueu sobre les paraules en color blau. La cançó del lipdub de la Universitat de Vic és Hey, Soul Sister, dels californians Train, un hit compost pel seu líder Pat Monahan l’any passat, i la del de la UPB és Wake me up before you go-go, un èxit del 1984 de Wham!, composta per George Michael.
Nota: aquest article ha estat escrit abans de la sentència del TC. El fet no aporta res de nou ni crec que canviï el sentit de res del que havia escrit; únicament deixa clara d’una manera més oficial i legal que la comunitat de persones anomenada Catalunya no pot decidir el seu model de convivència -i mira que era esquifit!- ni prendre cap altre tipus de determinació dins de l’Estat espanyol. Això no és cap sorpresa, el TC ha fet molt bé la seva feina (defensar la Constitució i la nació espanyoles) i no se’ls pot retreure res. Ara ningú ja pot dubtar de les regles del joc. De totes maneres alguns diran que el que hem de fer ara és canviar la Constitució espanyola per poder seguir dins l’Estat. Però em sembla que aquesta postura cau pel seu propi pes: és una evidència meridiana que és un miratge, que és voler autoenganyar-se (ara sí conscientment?), que això és recomençar un procés que ja dura un segle i que tornarà, d’aquí a 50 anys, al mateix punt que estem ara. Ho respecto. Però ara no resta cap argument per a raonar aquesta postura com una voluntat d’assolir la plenitud nacional: és perfectament legítima i lliure, però és jugar en un altre equip. Prou confusions. Tan de bo la sentència serveixi per aclarir l’equip en el que juga cadascú, i les regles del joc. Jo ja tinc clar amb quina samarreta vull jugar.
