El meu full de ruta, si se’n pot dir així, comença per superar la davallada política i moral del septenni de la disbauxa. Només això ja ens ocuparà un lustre o dos, pel cap baix: el que es desfà en un instant no es refà en un any. Necessitem un president de la Generalitat que, amb la seva autoritat, dignifiqui la Cadira, en comptes de ser ell dignificat pel poder que li atorga la Cadira. Un president que parli llengües amb una certa fluïdesa; que pugui assistir, com un estadista més, a les convencions internacionals i participar sense complexos en els debats oficials i, durant els recessos, en les converses col·loquials com un alt dignatari més, sense necessitat d’amagar-se en un racó, entotsolat i endrapant canapès. Un president que, si coincideix amb el del govern central en una d’aquestes convencions internacionals, el saludi amigablement en castellà –les formes no s’han de perdre mai- però que tot seguit entri a la tertúlia dels grans parlant un anglès fluid, amb independència que el saludat no pugui seguir-lo ni participar en la conversa per causa de les seves limitacions.
Un president de la Generalitat que no es negui sistemàticament als debats televisats durant la campanya electoral per falta de confiança en ell mateix. Un president que pugui plantar cara a l’Estat espanyol i que, quan convingui, sàpiga crear un conflicte internacional; per exemple, desplaçant-se a Salamanca amb dues dotzenes de mossos d’esquadra bo i dient: “aquí estoy porque he venido” i d’aquí no em moc fins que no em sigui restituït el darrer document; quin sentit té que la Llei de Corts 21/2005, publicada al BOE el 18 de novembre d’aquell any, declari que al llarg del 2006 o, a tot estirar, a l’inici del 2007, la totalitat dels papers de Salamanca hauran d’haver-se restituït íntegrament a Catalunya i que, quatre anys més tard, el conseller Tresserras ens hagi d’informar que una partida de 900 arxius, amb més de mig milió de pàgines, roman encara intacta a la rebatejada “calle del Expolio”?
Un president de la Generalitat que no impulsi la creació de comissions parlamentàries d’investigació a l’oposició, quan tothom sap que aquestes comissions estan especialment concebudes per la llei per controlar el govern des de l’oposició, i no a l’inrevés. I que quan se li retregui la indignitat de la mesura no contesti que la llei no ho prohibeix expressament. La llei tampoc no prohibeix expressament fer-se l’endormiscat a l’autobús quan una dona prenyada roman dreta al costat nostre; cal ser molt mesquí, tanmateix, per invocar la no prohibició de la llei i, així, no haver-li de cedir el seient; aquestes sortides de to, d’altra banda tan pròpies del senyor Puigcercós, s’han d’acabar. Puigcercós no és tan intel·ligent com Carod i, conseqüentment, és molt més murri, que ja és dir; d’aquí al final de la legislatura la seva gosadia li’n farà fer de tots colors perquè, com el senyor Vendrell, desconeix el sentit del ridícul. Un president que no atiï el foc del mal anomenat memorial democràtic i que deixi aquesta tasca en mans dels historiadors, com recomanava el malaguanyat Josep Benet, que només ens pogué lliurar el primer volum de les seves memòries però que és prou clar en qualificar aquest organisme del senyor Saura, d’orwellià. S’imaginen als alemanys fent aquest paperot? el de Saura, vull dir.
Un president de la Generalitat que no senti vergonya d’afirmar que és cristià, si n’és, perquè en aquest país, que jo sàpiga, ser cristià encara no és cap delicte. Un president que prohibeixi rotundament i explícita als seus seguidors que omplin la plaça de Sant Jaume, després de la investidura, per organitzar al president sortint una vergonyant xiuladissa com la que va haver de suportar el president Pujol. Quan arribi aquest moment, si arriba, escriurem un article que durà per títol “Misericòrdia, modèstia i magnanimitat”; no és des de la posició del vençut que cal demanar la pau, la pietat i el perdó. Un president que es dediqui a governar proactivament, en comptes d’estar totes les hores del dia pendent del que ha fet o ha deixat de fer, ha dit o ha deixat de dir el cap de l’oposició, per posar-li tot seguit el dit a l’ull, tal com feu en el seu moment el president Maragall (3 per 100) i tal com fa diàriament el president Montilla.
Un president de la Generalitat que no utilitzi l’immigrant com a arma llancívola d’inconfessables estratègies de poder, i que sàpiga impulsar una política d’immigració que vagi més enllà de l’absoluta desregulació actual que va inventar Sisa, el patró dels multicultis, fa més de trenta anys amb aquella cançó que deia “O benvinguts, passeu, passeu (…) que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”. Un president que no tingui la hipocresia de detectar, només, el finançament irregular de CIU, quan és públic i notori que tots els partits, sense excepció, es financen irregularment, en relació directament proporcional a les esferes de poder que ostenten en cada moment: a més poder, més finançament irregular, i a l’inrevés. Amb el finançament irregular dels partits polítics el fariseisme és tant vergonyant que no se m’acut cap altre exemple que el del “Lazarillo de Tormes”; un pagès els dóna en almoina un carràs de raïm tan madur que els grans van caient a terra; decideixen menjar-se’l immediatament a parts iguals, el Lazarillo un gra i el cec un altre, així no hi haurà engany i ambdós menjaran els mateixos. Al cap d’una estona el cec comença a prendre els grans de dos en dos i el Lazarillo de tres en tres, de quatre en quatre i, finalment, tants com li caben a la mà. Havent acabat, el cec li reprotxa: per què t’has menjat els grans de tres en tres? No ho he fet, respon Lazarillo, per què ho sospita? Està clar, perquè jo me’ls menjava de dos en dos i tu no has reclamat.
Un president de la Generalitat que sàpiga tallar els casos de corrupció del seu govern sense contemplacions, exigint dimissions immediates i posant els fets ell mateix en coneixement de la fiscalia, una fiscalia que, prèviament, no ha d’haver estat comprada amb mitja dotzena de Creus de Sant Jordi. I sobretot un president que no escolti els cants de sirena de Salvador Cardús, López Bofill e tutti quanti, uns personatges fluixos que, quan s’equivoquen, hi tornen com si no hagués passat res; llegeixin sinó els articles del primer a LV del 23.6.10 o a l’l’Avui del 27.6.10. Un president que restitueixi als mossos d’esquadra i als de bombers la dignitat que s’han guanyat a pols amb els anys, amb llur esforç i sacrifici, en comptes de sacrificar-los a la primera envestida d’una comissió parlamentària de torn.
Fins aquí el president no haurà fet res més que restituir el camí que ja havíem recorregut al començament del septenni de la disbauxa. Acaba aquí, doncs, la primera part del full de ruta, havent reconquerit la plenitud nacional que ja teníem, entesa, com jo l’entenc, en termes de dignitat i de respecte. Amb això haurem guanyat el que Xammar en diu “opinió del món”. Feu més per la independència en un sol dia Pau Casals que en set anys no ha fet el tripartit. Tot el que s’ha dit fins ara no depèn de ningú més que del president. No necessita Madrid per a res. I pel sol compliment estricte de les anteriors mesures ja s’haurà encimbellat dalt del soli, en una posició moral privilegiada respecte de la dels seus adversaris, que no li ho perdonaran, esclar. Només per això se sentiran profundament ferits. I és lògic, el ressentiment és el darrer refugi dels envejosos. I l’excel·lència és el primer detonant de l’enveja.
