Berlusconi ja és història. En poc més d’ una setmana des que fos cridat a l’ordre per el duo dinàmic Merkel – Sarkozy, l’establishment italià ha reaccionat. El President l’ha cridat a consultes i el congres l’ha fet fora.
En deu dies, han acabat quinze anys de Mamachichos, fiscals, mafia sicialiana, cirurgia facial i villa certona.
Què és el que fa que Itàlia sigui una gran nació? Des que tinc memòria, el país d’allà al costat és noticia per la mort d’ Aldo Moro a mans d’ unes brigades roges enmirallades en un Tito d’una mica més enllà. La Itàlia de l’eurocomuinisme de Berlinguer, l’aportació del qual consistia en voler assolir el poder no per les armes sinó pels vots, fins el Carrillo s’ho va creure i així els hi va anar. Era el país del pentapartito, nosaltres que hem viscut un tripartit i n’hem sortit escaldats podeu imaginar com en van sortir els italians. L’itàlia de la corrupció a gran escala amb Bettino Craxi, que fou padrí (amb la carrega del concepte) d’un fill de Berlusconi. I encara més la del infusible Giulio Andreoti, capaç de sortir-se’n pulito d’ un judici amb acusacions de connivència amb la màfia, en un país que qui no te contacte amb la màfia o amb la lògia maçònica P2, és un no ningú.
No se m’acut un lloc al món on el corporativisme sigui més habitual. En una legislatura 90 diputats han canviat de partit. I no es d’estranyar perquè fins i tot està premiat amb cotxe oficial, avions, secretària… recentment Berlusconi nomenà a dit a deu diputats trànsfugues de l’oposició, subsecretaris d’Estat.
Forza italia, una mena de cosa a mig camí entre una penya futbolista, festival de majorets i partit polític, ha tingut el seu paper la història del pais. El govern que ha durat mes a la historia recent d’ italia ha estat el de Berlusconi, prop de quatre anys seguits, un record al gressol de la volatilitat.
Diuen els que l’ han tractat personalment, que té un encant especial de venedor de cotxes que captiva. Clar que a mi el paio que tria per a muller una cabaretera em sembla bastant sospitós, amb gintònics a sobre o sense.
Berlusconi era l’Alfredo Landa de president. Un nou ric que volia encarnar la forma de ser dels italians. Macarroni, pizza napolittana, peperini, l’azzurra, en fi el populisme propi dels valor més brutalistes. Adéu i bon viatge. La Itàlia institucional ha dit prou, per indicació del duo dinàmic.
A Itàlia la salven les institucions. El seu doble i triple anell de seguretat protegeix el sistema de gremialismes. El president Napolitano -ex comunista-, no tant simpàtic com Sandro Pertini a la final del mundial de futbol l’any 82 però igual d’ efectiu, ha fet saltar el govern Berlusconi i en el seu lloc s’albira un govern tecnòcrata, que en aquest nous temps que hem de viure deixarà de ser sinònim de gris, sense ideologia, fred, per a ser salvació de disbauxes utòpiques de polítics que volen dur fins a darreres conseqüències la seva causa costi el que costi, ja ho pagarem els altres.
Voldria expressar la més profunda admiració per unes institucions que han funcionat quan calia, que han sabut fer la feina. I per comparació es veu que aquí no es mou ningú. Potser per això hi ha molta més gent a la cua de l’ atur que als mitings.
La vergonya d’ Espanya és que Zapatero surti del govern al final d’una legislatura. Fa dos anys que l’ haurien d’ haver fet fora. Nosaltres el 27 de maig del 2010 en vàrem tenir una oportunitat i el 22 de juny del 2011 una altra. I també es podien haver mogut mecanismes institucionals per a fer el que ha fet Napolitano. Ara tindríen un govern en minoria on podríem dir la nostra i no un corró dels altres.
Visca la República tecnocràtica Italiana (amb permís de mossèn N’hugues de l’Alguer).
