M’han explicat que als cinemes (es veu que encara en queda algun) està triomfant una pel·lícula titulada ‘Ocho apellidos vascos’. Deu ser veritat que funciona molt bé a la taquilla, perquè fins i tot han anat a veure-la els meus pares, que l’anterior que havien vist en una sala havia estat ‘Mar adentro’ (2004). La veritat és que no sé gaire de què tracta, perquè els que tenim criatures petites tallem tot contacte amb la realitat exterior en veure’ns arrossegats sense remei a un Màtrix de parcs infantils, miniclubs d’hotels de costa i pel·lícules de Disney.
El cas és que el film ha triomfat fins al punt que algunes veus han plantejat de convertir-la en una franquícia, de manera que es podria arribar a gravar, per exemple, ‘Ocho apellidos catalanes’. (Mai en català, és clar, que seria massa agosarat.) No dubto que seria un bon producte d’Emilio Martínez-Lázaro: em va agradar força, quan podia anar al cinema, ‘Los peores años de nuestra vida’ (1994) i ‘El otro lado de la cama’ (2002).
La pel·lícula ha tornat a posar damunt la taula un tòpic que lliga arreu el caràcter nacional −els nacionalistes autoanomenats no-nacionalistes haurien de dir aquí “regionalismo bien entendido”− amb el fet de tenir uns determinats cognoms. El còmput resulta fàcil en el meu cas, ja que tinc exactament zero cognoms catalans. I és normal: els meus pares no ho eren abans de venir a Catalunya. Ni els meus avis, ni besavis, ni rebesavis… Em dic Andreu González Castro González Mirantes García Mantecón Alonso Morán. De fet, em dic Andreu perquè em vaig catalanitzar el nom. Segur que no cal recordar que l’any 1974 estava prohibit dir-se Andreu, Josep o Pere. (Curiosament, et podies dir Jordi Johan perquè el del registre civil podia dubtar si es tractava d’una combinació de noms holandesos. Que li ho preguntin a Johan Cruyff.)
Vol dir això que no sóc català? Vol dir això que sóc un català de segona? De segona, sí, és cert. De segona generació d’immigrants. És a dir, un català més. Com, per exemple, en Josep Maria Ainaud de Lasarte Sánchez Karr, que tenia també exactament zero cognoms catalans. En canvi, conec sud-americans que es diuen de cognom Gisbert, Brunet o Pocoví i que tenen un conflicte zero sobre la seva pertinença nacional a, posem per cas, Bolívia, Cuba o l’Argentina.
Els nacionalistes etnicistes (‘qui se disent’ no nacionalistes) juguen a fer-se els sorpresos quan un González es declara independentista, però els sembla el més normal del món que l’austríac Schwarzenegger sigui un símbol dels EUA arreu del planeta. També fan raonaments absurds sobre el fet que a Catalunya el cognom més comú sigui García, potser perquè ignoren que Garcia també és un cognom català fa només uns 800 anys. Però més enllà de fingir sorpresa o apel·lant a sil·logismes, solen intentar seduir-te titllant-te de tonto útil. A més que seria pitjor dir-me tonto inútil, modestament, em sembla que ofendre és una manera ben estranya de voler-se guanyar simpaties.
Sigui com sigui, anem a qüestions importants. I és que fins i tot ma mare s’ha estovat i m’ha dit que votarà Sí-Sí per mi el 9N. Segur que si li flaqueja l’ànim, entomar la ració diària de menyspreu i insults (hòbbit, tèrmit, fracturat, crispat, sereu Robinsou Crusoe i us quedareu fora de la galàxia) l’ajudarà a decidir el sentit del seu vot.
