Àfrica és un continent molt ric espiritualment i materialment, malgrat les amenaces de mort que rep des de fa temps i això no ho podem permetre. Més enllà dels diagnòstics i plantejaments de política econòmica hem de recordar la gran quantitat de persones concretes que viuen en una gran misèria. Avui no és possible la indiferència davant d’uns fets incontestables : els africans viuen pitjor que fa quaranta anys . Segons els estudiosos, ens trobem que uns 659 milions de persones malviuen amb menys d’un dòlar al dia ; el comerç representa només un 2% del total mundial ; 140 milions de joves són analfabets ; augmenta el nombre de menors no escolaritzats ; la sida és una plaga; 200 milions de persones no tenen accés a la sanitat ; 250 milions no disposen d’aigua potable ; una de cada cinc persones està afectada per un conflicte bèl · lic ; el PIB per càpita se situa en el 0,1% , etc.
El Sant Pare Benet XVI, al seu llibre Jesús de Natzaret , reflexionà sobre la situació moral i material del continent africà. Considera que ha estat saquejat històricament pels Estats occidentals, que avui consenten la corrupció i la voluntat de poder sense escrúpols. Occident ha alienat la societat africana,l’ha volgut robar l’essència. Al llibre , el Papa utilitza la paràbola del bon samarità , que ajuda al desconegut assaltat i apallissat per bandits quan altres viatgers han passat de llarg , com a metàfora d’una nova actitud , la de la proximitat del proïsme , en la qual sigui possible canviar les relacions d’occident amb el continent africà , i , en general, les relacions humanes i socials en el món globalitzat d’avui.
Cada any l’ONU presenta l’informe sobre el desenvolupament humà . Una de les conseqüències que es pot extreure de la seva lectura , més enllà de les dades estadístiques , és que la pobresa continua sent una de les característiques de l’ésser humà , analitzat des d’una perspectiva planetària. Amb aquesta tendència costa de ser optimista sobre l’assoliment dels anomenats objectius del mil · lenni i la reducció de la pobresa al món. Bé, de fet ja no s’ha aconseguit res del que es plantejava per al 2015. Especialment preocupant és el cas d’Àfrica. S’ha recordat que un nen que neix avui a Zàmbia té menys esperança de vida que un nen nascut al Regne Unit en els anys quaranta del segle XX .
Al món, segons l’informe esmentat més amunt , uns 130 milions de persones han aconseguit sortir de la pobresa , encara que sigui segons criteris estadístics; cinc-centes persones riques acumulen més diners que 416 milions de pobres . El món gasta avui unes deu vegades més en armament que en ajuda humanitària . Totes les xifres són relatives i depenen de l’ús que se’ls hi vulgui donar, però mostren una evidència : el món d’avui- potser sempre ho ha estat – és molt injust . Ara bé, com assenyalen els tècnics de l’ONU , actualment hi ha el coneixement , els recursos i la tecnologia per acabar d’una vegada per sempre , com a mínim , amb la pobresa extrema . D’aquí es pot derivar que no hi ha cap tipus de justificació perquè continuï la situació existent: la indiferència, l’ajuda insuficient i l’incompliment de les grans promeses per part dels Estats rics està portant a la humanitat a una situació absolutament insostenible.
Qualsevol persona mínimament sensible ha de reconèixer que estem davant d’una autèntica tragèdia humana. Les estratègies són diverses i no només de contingut econòmic. En el fons, el repte que tenim entre mans és ni més ni menys que fer creïble l’ideal d’una humanitat, que tingui unes condicions mínimament dignes de vida. Sembla mentida que això sigui tan dicífil. La pobresa no és un fet de la naturalesa sinó una creació de l’home.
