Aquest tema -l’ús de les paraules- em porta a fer una digressió. M’adono que l’ús de la paraula escrita -molt més que no pas l’oral- pot ésser una “arma perillosa de doble tall. Ja que, com deien els antics: “verba volant, scripta manent“. El que s’escriu sol romandre estable o ferm, mentre que les soles paraules -si no consten per escrit- se les pot emportar el vent o l’oblit. D’aquí que molts puguin negar allò que afirmaren, a no ser que se’n fes una gravació fefaent o hi haguessin testimonis molt qualificats.
En tot cas -sigui per l’ús de la paraula oral, sigui de l’escrita-, hem d’estimar, per damunt de tot, la veritat i no caure en el confusionisme, per oportunisme o per conveniències partidistes, “aprofitant-nos” de la possible feblesa i labilitat de la paraula oral per llançar afirmacions frívoles, esperant la reacció la gent i canviant de criteri o d’opinions quan ens convingui segons quina sigui l’esmentada reacció. Si passa això, molts no saben -comparant algunes afirmacions amb rectificacions posteriors- a quina carta quedar-se perquè, amb determinats canvis de paraules o explicacions diferents, s’està donant la penosa impressió d’una constant lleugeresa. No saben, per exemple, com realment pensen alguns governants, alguns ideòlegs…o ”tants trapelles” que juguen amb l’imprecís joc oral. Seran, potser, explicacions que desvirtuaran uns fets ocorreguts sense aportar res de clar, embolicant així la troca. Quan un, tot això, ho observa potser des de l’angle més benigne, ho podrà i voldrà disculpar fàcilment pel fet que és molt habitual que aquestes conductes succeeixin en certs ambients. I sempre es pot acudir al fàcil recurs dels involuntaris “lapsus mentis” o “lapsus calami” dels “missatgers”, a l’excusa del “no m’han entès bé”. Tot és possible!
“La paraula circula lliurement per tot el món sense que ningú ni res no l’aturin. Caldrà, però prevenir que allò que tan bé pot fer no sigui una eina per destruir el que s’ha construït en nom de la llibertat”, afirmava un conegut periodista -en Lluís Foix- al diari “Avui”, quan parlava de l’ús de la paraula a través de les xarxes electròniques mundials de comunicació. I clarament al·ludia als valors de la veracitat, la justícia i la solidaritat. Un mot qualsevol no és només un signe convencional per entendre’ns, sinó quelcom molt més viu que ha de mantenir tota la seva força significativa. “El que es diu” i “el com es diu” és molt important pel que fa a l’ésser més íntim de qualsevol persona o fets. Com deia un destacat metge i psicòleg -Xabier Pelle- els “nostres sentiments més amagats se solen vehicular a través de les paraules”. Una paraula -potser expressada en un moment incert o dita a deshora i inoportunament- ens pot degradar i retratar negativament. I a l’inrevés: una paraula encertada i ben expressada manifesta la veracitat o la bondat d’una persona. Segons ens expressem en determinats moments hi pot haver conseqüències molt positives o bé greument negatives. Tot dependrà de si allò irradia veritat o és causa de confusió i d’error.
També, el bon o mal ús dels mots pot ensorrar un prometedor diàleg que acabava d’iniciar-se. A causa de les “paraules emprades” es pot apagar una llum encesa i enterbolir-se la recerca de la veritat, la justícia i la solidaritat, o bé continuar pel bon camí, en el sentit contrari.
Farem, doncs, sempre un gran servei a tothom aclarint el significat de les paraules i dels conceptes. Per exemple, saber perfectament què és un “document històric”, què és “un pacte”, què comporta “una promesa”, què significa un “compromís”, què exigeix el fet “donar la nostra paraula”…Es tracta de saber què és el que aquells mots transmetem, en quins continguts històrics reals ens recolzem o ens movem i amb quina finalitat ho diem. Hem de tenir molta cura per tal que les paraules, escrites o orals, no es deteriorin des de l’inici, durant qualsevol intercanvi d’opinions o en un moment de prendre decisions importants.
En quantes ocasions les paraules perden el significat substantiu o original per l’ús inflacionista o ambigu que se’n fa o se n’ha fet dins dels costums socials ! D’aquesta manera, amb el temps, molts conceptes es poden convertir en tòpics o llocs comuns. Sé perfectament que les paraules -i bastants altres escrits en general- haurien de servir per donar a conèixer pensaments, expressar situacions anímiques, transmetre anhels i aspectes profunds de la nostra vida, aclarir dubtes, suggerir millores…D’altra banda, veiem també que algunes paraules poden ser emprades i manipulades segons gusts, intencions i prejudicis, ja sigui per aquells qui les fan servir amb doble intenció, ja sigui pels qui les llegeixen o escolten des d’una determinada òptica partidista.
Hem experimentat, de vegades, aquest fet: paraules escrites o dites amb la millor bona intenció han estat després qualificades de “perverses”. Així ho afirmava un conegut meu en explicar-me una justa proposta de tipus solidari que havia fet i que reflectia plenament la doctrina social de l’Església. Després el qui l’escoltava comentà que qui això proposava devia ser un “pervers marxista”. La idea, doncs, que hom pugui “participar de la perversitat” pel fet de proposar un camí tan positiu com és el de la justícia social, deixava ben clar que aquella persona, a l’hora d’escoltar i de jutjar, patia d’un “estrany subjectivisme” i que el seu tarannà interpretatiu era clarament “malèvol”: ell mateix participava d’aquella “perversitat moral” que atribuïa als altres.
