El 23 de juliol tenim convocades unes eleccions espanyoles. Unes eleccions convocades l’endemà d’unes municipals i com a conseqüència d’aquestes; unes eleccions que s’han avançat 6 mesos per càlculs electorals, i que se celebraran al bell mig del mes de juliol. És a dir, tota una combinació perfecta per l’abstencionisme. Massa perfecte com per a poder-la considerar una situació casual, sinó que més aviat semblaria que és calculada i premeditada.
Un dels aprenentatges que ens han deixat les passades eleccions municipals -i en el que podem estar d’acord totes les forces independentistes- és que gran part del votant independentista no ha anat a votar. I això es deu al fet que el votant independentista és exigent amb l’acció política dels partits. Fa bé de ser-ho. No vol dir, en cap cas, que hagin deixat de ser independentistes, senzillament que molts independentistes no van acudir a les urnes.
La majoria podríem estar d’acord en afirmar que aquestes eleccions del 23 de juliol ens agafen cansats, esgotats i que, per tant, l’abstenció no semblaria una opció descabellada. Però aquest sentiment s’ha de contrarestar atès que com a nació no ens podem permetre no estar a l’alçada del moment. Aquesta és, també, una de les conseqüències de ser un nació sense estat que té un estat a la contra: cada dia, cada llei, cada política, cada elecció, cada cop que hi ha urnes i paperetes és un plebiscit per a la nostra pervivència. I, certament, això és molt cansat i repetitiu. Però com diem els catalans, la feina la fan els cansats. I si no la fem nosaltres, algú la farà en nom nostra i, provablement, contra nosaltres.
Per això, cal que a cada elecció s’opti per la independència per consolidar la nostra posició i el 23J no n’és una excepció. Treballar per la independència de Catalunya vol dir (també) aprofitar totes les ocasions per omplir totes les urnes amb vots independentistes i això vol dir que els catalans hem d’anar a les urnes tantes vegades com faci falta fins a aconseguir de forma definitiva la nostra independència, perquè si alguna cosa hem demostrat és que una papereta i una urna, no ens fan por, al contrari, ens esperonen.
Si el proper 23 de juliol ens quedem a casa, tindrem 4 anys més del mateix. Perquè tot el que no sigui la independència de Catalunya és més del mateix. Si no votem, no quedarà un escó buit, sinó que l’ocuparà un altre partit que mai haguéssim votat, beneficiant posicions polítiques que voldrien que no votéssim. Seria un error i no ens el podrem permetre.
En aquest escenari, és imprescindible que els joves ens hi impliquem, per a fer del desànim que porta a l’abstenció, en la força i determinació per recuperar la iniciativa i passar a l’acció. Aquest és l’únic camí a seguir. I no sé si el final es troba en els resultats del 23J, però sí que estic segura que quedant-nos a casa no el començarem a recórrer mai.
Aquest 23 de juliol votem i fem-ho tenint sempre present que no es tracta de votar per arreglar Espanya. Es tracta, senzillament, de votar per Catalunya.
