Per Eduard Batlle i Oleguer Cebrià
Gabriel Rufián (ERC): transformat
La condemna a 13 anys de presó i d’inhabilitació a Oriol Junqueras, anterior cap de llista, ha forçat el canvi de lideratge a la candidatura d’ERC. L’aposta continuista dels republicans es veu representada en la figura de Rufián, que ja fa temps que ha sobrepassat els 18 mesos promesos i compta amb gairebé 4 anys d’experiència al Congrés. Famós per les seves performances en seu parlamentària, el líder d’Esquerra ha moderat el discurs i la imatge per abanderar el diàleg amb el govern espanyol. Tot i les polèmiques obertes per les declaracions sobre les protestes de les darreres setmanes, els pronòstics apunten que Rufián consolidarà els magnífics resultats de la formació republicana i el mantindran com a màxim representant de l’independentisme català a les Corts espanyoles.
Jaume Asens (En Comú Podem): incomprès
El reconegut advocat repeteix com a cap de llista dels Comuns malgrat els mals resultats en els darrers comicis. Però els pronòstics per les properes eleccions es presenten encara menys esperançadors per la formació morada. Asens encapçala la candidatura ecosocialista amb la voluntat de mostrar-se com a garantia de solucions en el conflicte català. Però la figura de l’exregidor de l’Ajuntament de Barcelona està qüestionada per la tèbia resposta a la sentència del Procés, que ha posat en entredit la seva trajectòria com a defensor dels drets socials i polítics. Tan sols la nova imatge renovada amb un look molt cuidat el pot salvar de convertir-se en la cara visible de la caiguda continuada dels Comuns.
Cayetana Álvarez de Toledo (PP) : mesurada
Després de mesos d’aparicions esporàdiques per Catalunya no exemptes de polèmica, Cayetana ha tornat amb un discurs renovat i sense barrar la porta a un pacte amb el PSOE basat en l’enfortiment del constitucionalisme. La marquesa de Casa Fuerte encapçala altra vegada la candidatura popular amb un nou “llibre blanc” sota el braç que conté les directrius per confrontar l’independentisme. L’espigada dirigent confia treure el PP català de la irrellevància sense abandonar els sermons agressius i arrauxats, molt diferents del to de moderació que manté el seu partit arreu de l’estat espanyol.
Mireia Vehí (CUP): contradictòria
L’exdiputada i membre del Secretariat Nacional ha assumit l’encàrrec de representar els dubtes de la CUP a Madrid. Vehí lidera la primera candidatura de la formació anticapitalista a les institucions espanyoles, que considera alienes. Una excepció històrica que ha tensionat el complex ecosistema assembleari però que s’argumenta per la gravetat de la repressió de l’Estat. A més, les contradiccions de la decisió s’afegeixen a les de la candidata, amb vincles familiars amb un “partit del règim del 78” com el PSC. Però malgrat les discrepàncies internes, el moment polític afavoreix l’estratègia rupturista cupaire i les enquestes també avalen la decisió de l’esquerra independentista, preparada per portar el conflicte al “cor de la bèstia”.
Juanan Geraldes (Més País): anònim
Un politòleg desconegut per liderar a Catalunya la nova plataforma impulsada per Íñigo Errejón. Geraldes afronta amb aquesta etiqueta l’encàrrec d’obrir-se pas enmig del federalisme català, un espai polític fagocitat pels Comuns i el PSC. A més, s’hi suma la polèmica pel perfil sobiranista del nou líder de Més País, que a les passades eleccions municipals es va presentar com a número 2 a la llista de Guanyem Sant Boi, en què participava la CUP. Ni tan sols les enquestes auguren una bona estrena del nou partit ecologista i probablement Geraldes està condemnat a continuar en l’anonimat.
Laura Borràs (JxCat): providencial
La filòloga i exconsellera de Cultura torna a agafar les regnes de la candidatura de Junts per Catalunya amb l’objectiu de millorar els resultats del 28-A. Ara bé, la nova oferta electoral de la CUP pot restar més vots a Borràs que a Rufián. Amb experiència al Congrés i també en les recepcions amb el Rei, la líder independentista ofereix una imatge de política contundent, capaç de cantar les quaranta a Susana Griso i d’enfrontar-se a la ultradreta al plató de la Sexta. Amb una dialèctica difícilment superable per altres candidats, Borràs haurà de combinar els seus punts forts amb les sigles d’un partit desdibuixat i que va a la baixa, on només ven un Puigdemont més pendent d’altres coses que del futur de Junts per Catalunya.
Meritxell Batet (PSC): desapareguda
Batet no ha pogut participar a la campanya per prescripció mèdica i potser encara sort. Al PSC li interessa fer poc soroll i mantenir els bons resultats a Catalunya. La candidata socialista pot tornar a sortir escollida com a presidenta del Congrés i tractar de demostrar mà esquerra, tot i que el seu partit va cada vegada més a la dreta. Amb aparença afable, es troba en una posició complicada: vol que la situació a Catalunya se solucioni però ha de seguir el fil del PSOE.
Inés Arrimadas (C’s): embogida
Les nefastes expectatives pels resultats del 10-N han portat Arrimadas a extremar el to i el discurs per evitar el daltabaix. Les formes sempre contundents de la líder taronja s’han submergit al fang de la batalla amb VOX i PP per intentar tapar les fuites de vots. La surrealista campanya de la formació i els mals pronòstics fins i tot han portat Ciutadans a utilitzar l’embaràs de l’antiga cap de l’oposició al Parlament de Catalunya com a eina electoral. Tan sols la possible dimissió d’Albert Rivera, que la pot catapultar al capdavant del partit, dóna esperances Arrimadas per intuir un futur prometedor.
Ignacio Garriga (Vox): incoherent
Posar murs, evitar l’entrada d’immigrants, eliminar l’autonomia i proposar un 155 permanent. Poca serenor en un candidat fill d’immigrants que vol prohibir-ne l’entrada. Un representant que vol eliminar l’estat de les autonomies però que es presenta en una. Poca coherència discursiva per un líder gens rodat en el debat parlamentari i no gaire convençut d’alguns punts de l’argumentari de VOX. Amb una legislatura llarga pot convertir-se en una caixa de sorpreses, però el pes al Congrés el portaran Abascal i Ortega Smith. Dos dirigents que li salvaran la papereta d’haver d’obrir gaire la boca perquè la bona oratòria de Garriga destaca per la seva absència.
