Em truca un número que no conec. Dubto, però finalment l’agafo. És en T.
En T és un amic d’anys, company de batalles i de vendes sonades a principis dels 2000, quan érem uns joves de poc més de 20 anys. Company de cursos als que assistíem plegats com a alumnes primer, i com a professors després. Amb ell hem coincidit fent conferències no fa pas massa en diferents esdeveniments formatius.
Sempre l’he tingut per un home d’empresa, el clàssic directiu de confiança dels que manen: un d’aquells a qui de tant en tant se li ha de recordar que l’empresa per a la qual treballa no és seva, que no té pinta que l’hereti i que potser en fa un gra massa.
En el seu ordre de prioritats, la seva posició dins la companyia, el compromís amb els resultats i la seva tasca per a fer créixer la unitat de negoci que li toca dirigir en cada moment ocupen una posició privilegiada. Rere la premissa “si no treballes del que t’agrada llences 8 hores de dilluns a divendres: mitja vida!” s’hi ha amagat sempre, al meu parer, una dèria que frega l’obsessió pel reconeixement dels altres i una ambició passada de frenada d’arribar ben amunt a l’escala jeràrquica de la companyia.
Cadascú enfoca com vol la seva vida, soc crític perquè mai he entès, estimant-lo molt, com algú tan intel·ligent posa el seu destí en mans de tercers a canvi de reconeixement, confort i diners, conscient que no és poca cosa. Ell de mi deu pensar la inversa, que podria arribar lluny dins d’una corporació; bàsicament, perquè sé que també m’estima.
- Hola Pere, Soc en T.
- Número nou! Quina sorpresa!
- Per força, m’han acomiadat.
M’hagués cregut qualsevol cosa abans que aquesta notícia, fins i tot estic a punt de fer conyeta per intentar seguir el que em sembla una broma de mal gust, però pel to de veu ja detecto que de broma poca.
- Què dius ara? Què ha passat? No m’ho puc creure!
- Sí, noi… Ahir em van fer passar a un despatx i sense previ avís em van dir que havien perdut la confiança en mi i en la meva gestió.
Agafa aire durant un d’aquells segons que es fa més llarg que la resta i continua:
- Em van dir que tornés les claus del cotxe, el mòbil, l’ordinador i les targetes. Vaig sortir que encara no m’ho creia. Taxi i cap a casa, avui m’he comprat un telèfon i us estic avisant a tots els propers.
- Però tio! No havies notat res? No t’ho veies a venir?
- No, un dia abans havíem estat discutint el pla 2024. No m’ho esperava gens.
- I a què respon aquesta pèrdua de confiança tan sobtada? Que has fet res per merèixer-la?
- No n’he tret res més, Pere. Simplement m’han dit que no patís, que arreglaríem tots els papers, que es pagaria el que s’ha de pagar i m’han desitjat sort.
Potser ara penseu que he escrit aquest article per deixar palès que qui encertava era jo, que el meu discurs era el vàlid i que en T hagués hagut de fer cas als molts arguments que jo esgrimia a tantes xerrades que havíem tingut sobre el tema; un tema que a vegades ens havia fet discutir fins a altes hores de la matinada. Però no, no va per aquí, la cosa.
Per en T. no pateixo gens; és un referent al mercat on ha treballat els últims 20 anys i més d’una empresa es deu fregar les mans, sense esmentar els diners que li pertoquen per l’acomiadament improcedent. Apostaria fort que en menys d’un any en T. estarà en una altra empresa potent, amb el mateix compromís que ha mostrat on ha estat fins ara i demostrant que es pot confiar en ell per a obtenir grans resultats i una gestió eficaç, que és el que solen tenir les cúpules directives de les empreses grosses. En T. és així, i a les nostres edats penso que serà difícil que canviï. Òbviament passarà per una fase lògica de dol i, un cop vençuda, serà capaç de començar sense massa problemes noves aventures en el món laboral. No en tinc cap dubte.
El que crec que es digne d’anàlisi d’aquesta història és l’acomiadament en si. ¿Com algú que porta 20 anys treballant per una companyia se’n va amb un gust tan amarg? Una marca es pot permetre que, en el temps que dura una reunió de poc més de 35 minuts, algú que defensava a mort els seus colors passi a dir-ne pestes pel tracte rebut després de dues dècades? Què en dirà en T. de l’empresa que l’ha vist formar-se i créixer com a persona i com a directiu, després d’aquest acomiadament exprés? Res de bo.
La situació és difícil. Cal tenir un protocol d’actuació que no només respecti la legalitat vigent: acomiadar bé passa per proposar-se trencar una relació sense deixar ferida o deixar-ne la mínima possible, i també passa per pensar com aconseguir que algú que deixa de representar la companyia ho faci entenent-ne els motius i valorant tot allò que ha viscut i après fins aquell moment. La legalitat és el mínim exigible, és el 5 sobre 10, i és a partir d’aquest 5 on cal construir relats i mapes per poder deixar clars els motius objectius pels quals es prescindeix d’un col·laborador; bé siguin econòmics, per falta de resultats, per incompliment d’expectatives… Del que sigui, però amb arguments sòlids i transparents. En cas contrari, és lícit i lògic pensar que el o els que t’acomiaden ho estan fent per caprici.
Després de la conversa amb en T. vaig recordar tots aquells empresaris que s’omplen la boca explicant el seu procés d’ “On boarding” o porcés de benvinguda que vol optimitzar la implicació, futur immediat i expectatives d’un col·laborador durant els primers mesos d’aterratge a una companyia. Aquests mateixos, moltes vegades (massa vegades!) acostumen a passar de puntetes per l’acomiadament, quan a nivell d’imatge corporativa i d’impacte social és tan o més important.
