Els resultats de les eleccions, que a tanta gent han sorprès i decebut, tenen unes conseqüències col·laterals que malbaraten o almenys dificulten la tasca dels que han procurat (i segueixen intentant incansablement) que des de l’estranger es comprengui més el moviment sobiranista català. Des la darrera Diada s’havia aconseguit que Catalunya tingués una presència massiva als medis informatius internacionals. Els comentaris, fossin més positius o més negatius, estaven tots atents als resultats electorals que eren els que donarien la mesura de l’empenta sobiranista catalana. I aquesta mesura, per tots els informadors venia donada pel grau d’èxit que tingués en Mas.
Els resultats que molts informadors titulen “daltabaix”, “derrota” o “enfonsament” d’en Mas, poden fer que el procés sobiranista (cas que els altres partits deixin sol el President) sigui considerat com un episodi superat, com un sidral esbravat que no es mereixi una atenció tan intensiva i, ens agradi o no ens agradi, marquen un retrocés en el respecte que s’havia guanyat el moviment sobiranista en els darrers temps. En tot cas gairebé tots els articles a la premsa d’Alemanya, de Suïssa i d’Àustria (alguns d’ells totalment idèntics, ja que són agafats d’un resum informatiu de diverses agències) destaquen els següents punts:
- En Mas ha fracassat, el procés independentista queda ajornat per molt temps i el govern d’en Rajoy pot respirar més ample.
- No es nega que al nou Parlament hi ha una suficient majoria sobiranista, però gairebé tots els articles dubten que aquesta majoria aritmètica es pugui traduir en política efectiva, per les grans diferències de programa dels diversos partits, incidint especialment en les diferències entre CiU i ERC.
- Es dóna als articles un espai molt ample als comentaris negatius des de Madrid, des dels de la Sra. Cospedal, fins a altra gent del PP i del PSOE. També citen molts una avaluació d’un professor de Barcelona, Joaquim Molins, que sosté que tota aquesta agitació independentista, només és un recurs d’en Mas per obtenir més diners de Madrid. És a dir que aquest home ho redueix tot a un regateig com a un basar oriental. Alguns d’aquests senyors que malden per satisfer el seu ego personal, sembla que no s’adonin dels estralls que fan amb un parell de paraules que no reflecteixen més que la seva opinió personal.
- Es torna a parlar dels deutes catalans, sense aclarir d‘on vénen, i es torna a repetir una i altra vegada (també a la TV alemanya) que tot plegat ha estat un intent d’en Mas de “distreure la gent de la seva pèssima política” i que el tret li ha sortit per la culata.
un comentari a la radio (Deutschlandfunk, [Radio Alemanya, estatal]) Es deia fins i tot que en Mas “havia condicionat la continuació del procés independentista a la consecució de la majoria absoluta”, cosa que en Mas no ha dit mai.
Podríem resumir-ho dient que les pèrdues d’escons del partit del President, han motivat que molta part de la premsa estrangera doni ara més crèdit a les interpretacions tergiversades dels polítics i dels medis espanyols i que posin en quarantena els arguments dels catalans. Enlloc de donar bones armes al nostre govern, n’hem donat als adversaris acèrrims de la nostra nació.
Plegar veles, però, seria la cosa pitjor que podríem fer. És possible recuperar el terreny perdut. És possible tornar a recuperar un protagonisme als medis internacionals que ara està en perill de declinar més de pressa del que ens podíem imaginar. Permeteu-me un parell de reflexions sobre el camí que ens hi pot portar.
Entre les reaccions que he rebut d’alguns amics, un d’ells diu que ha sentit gent que tot i no haver votat en Mas, lamenta les pèrdues electorals de CiU. Això, a primera vista sembla esquizofrènic. El que passa, al meu parer, és que tothom tenia tan coll avall que en Mas tenia fins i tot la possibilitat de guanyar la majoria absoluta, que molts que volien donar-li suport, però que tenien reticències a que pogués governar sol, van votar altres opcions i ara, que ja és tard, ho lamenten. Però, com diuen els alemanys, és inútil plorar per la llet vessada.
Un altre amic diu: “Estic molt trist… Ara ens dediquem a fer partits i partidets per acabar d’embolicar la troca… És xocant la contradicció entre l’aspiració del nostre poble a la independència, enorme, i el no donar la força democràtica necessària a qui semblava que la podria dur a bon terme…”.
Tothom sap i diu que la clau del procés sobiranista la té ara l’ERC. El veterà partit independentista i els seus dirigents tenen una ocasió excepcional de fer un immens servei al país, i per ser definitivament el referent principal de les esquerres en una Catalunya sobirana.
Però allò que no es podrà permetre, allò que molts catalans no li perdonarien seria que, ensuperbits pels seus guanys electorals, basessin la seva estratègia en acords puntuals, sense engatjar-se en el govern de dia a dia en una coalició clara i lleial amb CiU. Naturalment tots dos socis d’aquesta possible coalició hauria d’acceptar compromisos, i sempre hi haurà puristes que s‘hi voldran girar d’esquena. Però, com diu molt bé un lector de Molins de Rei al Punt-Avui en un comentari a un article del dia 27, “Crec que CiU i ERC haurien d’asseure‘s a la taula i no aixecar-se fins a no arribar a un acord”.
En Mas ens ha demostrat en aquests darrers mesos un coratge i una honestedat política, que demostra que té la talla d’estadista que cal en aquests moments. Ara ens hauria de demostrar també l’Oriol Junqueras, que té la talla d’estadista que ajudi ara a portar el país cap a la fita que vol la majoria del poble. I no s’hi val a entretenir-se a parlar d’alls quan és cabdal parlar de cebes. Els alls de les retallades no les pot evitar cap partit català perquè les causes no ens venen de la Plaça de Sant Jaume sinó de la Moncloa. En canvi, les cebes de l’alliberament nacional sí que han de ser el principal objectiu català, pel damunt de tots els altres.
El que haurien de tenir molt clar l’Oriol Junqueras i el seu partit, és que si no volen tornar a baixar a nivells d’insignificança política, si volen conservar i augmentar el seu prestigi com a partit nacional responsable han d’engatjar-se a fons i contribuir a que Catalunya tingui ara un govern fort i estable, a través de tots els compromisos que calguin. Aquest moment crític del país no admet perdre el temps en les mesquines picabaralles de sempre; no admet ser a les madures si no s’és també a les verdes; no admet les mitges tintes de voler nedar i guardar la roba; no admet voler peix sense mullar-se l’honorable popa.
Sr. Junqueras: ara té la gran ocasió de la seva vida de demostrar que l’excel·lent opinió que tant gent té de vostè és justificada; de demostrar que no és un petit tàctic partidista, sinó un gran estratega nacional. Vostè té la paraula.
