Per Joan Safont
Què el porta a escriure aquest llibre?
El llibre, originàriament, és una conferència que em van demanar per un curs organitzat per Justícia i Pau i Cristianisme i Justícia sobre l’Església i les nacionalitats. A mi em van demanar que parles sobre la doctrina de l’Església sobre els nacionalismes i, concretament, la doctrina i pràctica de l’Església sobre el nacionalisme català. I Claret em va demanar de publicar-la. Aleshores, al publicar-la, l’havia d’ampliar una mica i hi vaig afegir d’altres reflexions tretes d’altres llibres i articles meus. A última hora hi vaig posar el títol…
Un títol que ho diu tot…
Sí. El títol li vaig afegir perquè quan el llibre estava donat a l’editorial hi va haver aquella declaració de la Comissió Executiva de la Conferència Episcopal Espanyola que em va indignar, tot i que no és la primera ni l’última que fan. I hi vaig posar aquest títol que sembla que crida l’atenció.
Com deia, la CEE insisteix en el valor moral de la unitat d’Espanya
I el deure moral de no anar contra aquesta unitat de la “nación española”. Si fem una mica d’història de les declaracions públiques de la CEE veurem que han anat de disbarat en disbarat, des de que es va constituir i abans i tot. Recordem la posició de l’episcopat espanyol davant la Guerra Civil, la famosa “carta col·lectiva” que tenia tota la raó quan denunciava la persecució religiosa a la zona republicana però en que faltava a la veritat i la justícia quan responent als cristians europeus, francesos sobretot, que havien denunciat els crims a la zona dita “nacional”, els perdonava i excusava. Van tenir una pell molt fina per les pròpies víctimes, però molt gruixuda per les altres. I diria que el moment culminant d’aquesta actitud de la CEE és el 23 de febrer de 1981. Estaven reunits en assemblea quan va ocórrer el cop d’estat d’en Tejero, era el moment privilegiat, com deia Cervantes sobre Lepanto “La mayor ocasión que vieron los siglos pasados y esperan ver los venideros” per fer una declaració sobre la situació política a Espanya. I què van fer? Arrencar a córrer cadascun a la seva residència. I quan la cosa s’estava decantant, el bisbe Montero, secretari de la CEE i portaveu, va dir que havien “ofrecido el rezo de vísperas por España”. Per quina Espanya, ¿per la d’en Tejero o l’altra? Aquell dia van perdre el crèdit per parlar d’opcions polítiques.
A grans trets, quina és la doctrina de l’Església sobre el nacionalisme català?
Jo diria que hi ha una doctrina molt clara sobre les nacionalitats que és la de Joan Pau II. Especialment al famós discurs a la UNESCO a París, l’any 1980. Ell parlava com a polonès, però si val per un polonès val per un català per què el que va dir és especialment aplicable a Catalunya, ja que el nostre nacionalisme és de base històrica i cultural, no és ètnic com ho és el basc, amb tots els respectes. I aquí és perfectament aplicable el que va dir en aquest discurs: “Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història; que els veïns han condemnat a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella mateixa, ha conservat malgrat les particions i les ocupacions estrangeres la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física sinó únicament recolzant-se en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas d’una potència més gran que totes les altres forces”. I encara va dir: “Ningú, ni un estat, ni una altra nació ni cap organització internacional no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d’existir. Aquesta podem dir que és la doctrina de l’Església, ara la praxi del Vaticà sobre Catalunya no és ben bé aquesta. Hi ha hagut moltes concessions a la monarquia espanyola i, no cal dir, al franquisme.
Quina ha estat la importància de l’Església en la formació del catalanisme?
El Pare Massot a la seva Introducció a la història contemporània de Catalunya parla d’aquells segles més foscos en els quals els catalans foscos pensaven com Capmany que el català era una “lengua muerta para la república de las letras” i es passen al castellà. Mentrestant, es manté en català l’ensenyament del catecisme, la predicació, es posa de moda com a cosa de “postín” els “sermones de campanillas” però en la pastoral popular l’Església va fer fidel a la llengua. Ben entrar el segle XIX, el Pare Claret va fer nova evangelització en català. Deia, “aneu predicant en castellà, que blasfemen en català i es condemnaran en català”, i diuen que va fer com el vot de predicar, a Catalunya, només en català.
…
Hi ha una cosa que ha canviat. Llavors la raó que es donava és que el poble o bona part del poble no sabia el castellà. Ara, per sort o desgràcia tothom el coneix, però continuem tenint el dret a usar la nostra llengua. Al 1939 hi hagué grans topades, prohibicions i multes per predicar en català. He sentit explicar un incident greu que es va produir a Vic, entre el Comandant Militar i el bisbe Perelló, que era molt franquista i amic personal de Franco, però que es troba que li persegueixen els capellans per predicar en català. Segons em va dir el canonge Gros, gran historiador, es va arribar a la solució salomònica que es podria predicar en català als pobles on no hi arribés el tren.
Ha parlat del Pare Claret, però al llibre també parla d’altres figures com Jaume Balmes
Balmes és l’exemple claríssim de dues coses: La tergiversació de la nostra història i de la història d’Espanya en general, per la qual se l’ha convertit en l’ideòleg de la ultradreta catòlica espanyola. Acción Española considerava els seus referents Balmes, Menéndez y Pelayo i Donoso Cortés. Ell en realitat era de mentalitat oberta, progressista en relació a l’època, que proposa en aquell context de guerres carlins arribar a la pau per un matrimoni entre Isabel II i el pretendent carlí, fa elogis al seu llibre “Pio Nono” a l’obertura liberal dels inicis del pontificat d’aquest papa… Balmes no és cap integrista ni cap reaccionari, han falsejat la història. Després, Balmes –hem de reconèixer que és molt característic de la mentalitat catalana– ell és catalanista i independentista, al cor ho porta però no gosa dir-ho… sobretot en relació a Madrid. Els textos ben íntims d’ell, són ben catalans, però després s’acontenta amb un “provincialismo moderadora y bien entendido”. Això passa molt. En el fons som independentistes, però no gosem dir-ho i no ens ho acabem de creure.
També parla de Torres i Bages…
El catalanisme de Torres i Bages, sobre una base de dret natural, té una finalitat immediata apologètica. Ell s’horroritza d’aquella Catalunya que està renaixent, que hi ha un sector molt significat que és d’esquerres, anticlerical, i vol defensar que la Catalunya autèntica és catòlica. Defensa el tradicionalisme catòlic i arriba a aquella frase, que no és troba en cap dels seus escrits, però certament reflecteix el seu pensament – i que està inscrita a la façana de Montserrat – “Catalunya serà cristiana o no serà”. És a dir, l’autèntica Catalunya és la catòlica.
Ara feia referència a la façana de Montserrat, vostè n’és monjo. Què significa Montserrat per Catalunya?
El Santuari de Montserrat té una característica especial que el diferencia de la resta de santuaris. Tots són llocs d’oració, de súplica, la majoria de peticions són de caire individual (la salut, la feina, etc.), però Montserrat té una dimensió col·lectiva, d’acció de gràcies de matrimonis, de grups que celebren la seva fundació –algun partit polític s’ha fundat a Montserrat–, entitats culturals, esportives, religioses, literàries, que es troben a Montserrat. Alexandre Galí, l’antic director de l’Escola Blanquerna ens va fer una conferència a la comunitat sobre l’associacionisme català contra el mite de l’individualisme català. Individualistes perquè l’estat que tenim a sobre no és el nostre. Enlloc de l’estat hi ha tant d’associacionisme com a Catalunya i aquestes associacions, siguin o no creients els seus membres, el lloc preferit de trobada que tenen és Montserrat. Per tant, és lloc de trobada de grups i del grup de grups, que és el país. Durant segles hi ha hagut una gran devoció per Montserrat, però la dimensió política la van inventar els integristes, el canonge Collell i Mossèn Sardà i Salvany, que veuen la força que té el catalanisme. Ara, tenim fama de ser el contrari d’aquell integrisme. Montserrat és una referència per a tots els catalans.
Més que un monestir.
(Riu)
Abans, feia referència a Alexandre Galí, vostè va ser un deixeble d’un altre Galí, Raimon Galí.
Ja ho crec. Admiro la seva doctrina, el seu exemple, la seva actitud de compromís, el seu coratge. Ell i Joan Sales, el grup dels Quaderns de l’Exili. Jo l’absolc de l’acusació que se li ha fet de ser militarista. Ell i en Joan Sales, si en una situació com la de 1936 no es presten a agafar les armes per defensar l’ordre, la seguretat i la llibertat de Catalunya, això no és ser antimilitarista això és ser traïdor.
En vostè s’hi uneixen diferents factors: un activista contra la dictadura franquista, un catalanista, historiador i monjo de Montserrat. Com es conjuminen aquestes facetes…
No sé com neixen, però me les trobo totes. No he fet mai la tria d’una en detriment de les altres, vistes així les diferents dimensions de la pròpia vida. Com a monjo tinc unes certes limitacions, he de procurar que Montserrat no perdi el bon nom d’acollir tothom, etc.
I pel que fa a les altres facetes, vostè va ser detingut durant la Vaga de Tramvies, del 1951.
Va ser en ocasió de la Vaga, però no estava jo implicat en l’organització, perquè va ser una cosa espontània. Una cosa tan espontània com l’independentisme que es viu aquests dies, que no s’ho pot atribuir cap partit. A mi em van detenir perquè em van trobar un document de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya als estudiants belgues, que jo sabia per algunes relacions epistolars que tenia, que estaven pensant d’establir relacions amb el sindicat falangista, el SEU, per fer vacances a “le soleil de l’Espagne”. Parlant amb en Joan Reventós, en Jordi Pujol, en Pere Figuera, em van encarregar a mi una carta molt forta on els hi deia “vosaltres que heu conegut l’ocupació espanyola i la ocupació nazi us podeu imaginar el que és l’ocupació franquista”. Això, en la meva condició de militar en aquells moments, va ser considerat molt greu.
I llavors se li desperta la vocació religiosa…
De molt petit ja havia tingut aquesta idea, però amb la detenció vaig tenir temps de pensar, de trobar-me amb mi mateix i allà és on vaig prendre aquesta decisió que no vaig executar fins haver acabat el procés. Complerta la condemna de dos anys que em van posar per “ultrages a la nación española y al sentimiento de su unidad”, vaig demanar l’ingrés a Montserrat.
Llavors, també s’ha dedicat a la historia, tot i que havia estudiat Dret.
M’he dedicat a la Bíblia i a la història. Pel que fa a la història, em va enviar l’Abat Escarré a París a estudiar Ciències Polítiques i allà volia fer la tesi sobre la marxa enrere en el centralisme jacobí, però les persones que vaig conèixer allà exiliades i la documentació que vaig poder consultar em van fer veure que el paper de l’Església a la Guerra Civil l’havien tergiversat tant els blancs com els rojos i era urgent i necessari fer-ho conèixer. I des de l’any 1960 no he parat!
