Arribe a l’estació “Joaquín Sorolla” de València mentre els esclats de la ‘despertà’ prenen els carrers de la ciutat. Em trobe amb un edifici semblant a un barracó en la seua estructura exterior però ple de pantalles de plasma i amb un intent de modernitat que es trenca a cada pas ajudat per un fum de botigues sense ànima, un sol que vol imitar els llambordes i, tanmateix es queda a mig camí, i uns seients poc acollidors que insinuen el moviment de les serps.
No és el que més em sorprèn del conjunt perquè destaca, amb diferència, la icona que hi ha a la façana principal amb la xifra dels 391 kilòmetres que separen la capital del Túria de la del Manzanares; així per si algú havia pogut escapar a la propaganda de la modernitat i el progrés en format tren d’alta velocitat cada vegada que vaja ho tindrà ben present.
Ni podia imaginar a l’anada mentre deixava el cap i casal destí a Barcelona que el trajecte anava a convertir-se en un espectacle dantesc. Si fugia del foc he arribat directament a les flames en forma d’una colla de menuts que tenien més seny que els seus progenitors que, per cert, cridaven més fort que els xiquets. Entre el girigall descontrolat un dels adults llegia a crits, com sinó hagués un demà, les mares a la poca estona han començat a treure entrepans de truita de creïlla i pernil alhora que, sense por a esguitar, repartien oli d’oliva per adobar el menjar.
Estalvie la resta de moments ordinaris perquè són excessivament surrealistes però he de reconèixer que el viatge s’ha convertit en un repte per mesurar la meua capacitat d’abstracció en un entorn poc acollidor. Sense més preàmbuls he obert portàtil per escriure el meu Aigua de València que, després no he pogut recuperar per això aquesta és la segona versió des de l’hotel amb una pau impagable i, de fons, la veu de Maria Calas.
En el tren pensava en les idees que defensa Amin Maalouf a “El desajuste del mundo” quan es qüestiona si la nostra espècie està en el camí d’arribar al llindar de la incompetència ètica i si el triomf del capitalisme després de la caiguda del mur de Berlín l’ha conduit a la pitjor crisi de la seva història. I, entre tant, connectava amb el soroll i reflexionava en la micro-societat del meu compartiment, formada per una minoria, conscient però silenciosa, i una massa de mitjana edat i un jovent, el futur, desbocats. És això la decadència? Sembla que són els sorolls que no diuen res els que més arriben a tot arreu dominant l’escena.
La possibilitat de contemplar el mar en el trajecte de Castelló a Tarragona m’ha dut a la cafeteria des d’on em rebia un sol fantàstic premiant-me amb unes aigües que tenien totes les intensitats dels blaus i els grisos, unes brumes matinals per somiar i el desig de baixar a alguna de les cales desertes. Ningú feia cas als periòdics sèpia que estaven abandonats, entre ells, CincoDias, Expansión i La Gaceta. Obrien tots amb la desfeta econòmica del Japó després del terratrèmol; tanmateix des de la finestra es podien els efectes de la nostra crisi local amb els edificis a mig fer vora mar; ara be, sembla que és millor mirar cap un altre lloc i així ens va. Maalouf, amb qui discrepe en alguns aspectes, no acaba d’estar equivocat del tot.
Tres hores justes i arribe al destí. S’acaba el viatge i comença l’aventura per una ciutat a la que feia massa temps que no tornava: Barcelona: Ja sóc aquí!
