Es pregunta Antoni Puigverd en el seu magnífic article “Apoteosi de dona velina” (LV, 14.3.11) per què ens limitem a vincular la posició social de la dona a les estratègies de poder i mai no la relacionem amb un fenomen progressiu que a Itàlia coneixen amb el nom de “dona velina”: aquestes noies calcades d’un mateix patró, abillades amb altíssims talons i que exhibeixen corbes exuberants. Segons l’articulista “dos móns paral·lels es reparteixen la condició femenina”; en l’elevat tot són abstraccions i formes mentals optimistes, per no dir il·lusòries, que fins i tot pretenen evaporar el pretès sexisme del nostre llenguatge, mentre que el més popular és encarnat pel prototipus de dona que no passa de ser un objecte decoratiu a disposició del mascle que l’exhibeix. El nivell més elevat ja ha estat objecte d’anàlisi en articles anteriors; ens centrarem, doncs, en l’altre.
Segons Puigverd, la noia velina es presenta sovint com a dona alliberada, gràcies a la seva altíssima capacitat de seducció i al poder d’encendre la luxúria en els mascles. Però una vegada consumit el foc d’encenalls el seu aparent poder, sense autoritat, ben aviat es transforma en alienació degradant. Val a dir que la servitud voluntària no és servitud fins que hom no en té consciència. Semblantment a la loteria, que és l’únic tribut que paguem amb entusiasme, l’uniforme de la moda és l’únic que portem, també, amb entusiasme. Mundus vult decipi.
Però Puigverd es queda en el diagnòstic; un diagnòstic molt encertat, com gairebé sempre, per bé que no gosa arribar fins el final i contestar-se. Possiblement perquè acabem de llegir “L’home etern”, de Chesterton, ens veiem en cor d’insinuar una possible resposta a l’interrogant de Puigverd. La dona lliure o, en el pitjor dels casos, inconscient de les seves servituds, tot d’un plegat esdevé lúcida, com Eva després d’haver tastat la fruita prohibida. I, en la seva lucidesa, es pregunta: qui m’ha pres l’autoritat? És el conte de la Ventafocs però a l’inrevés. És el Magníficat capgirat.
Cal que ens oblidem, per començar, de les antigues formes marxistes de classes socialment dominants i dominades; l’eix sobre el qual gira, avui, la lluita de classes, si més no a Occident, ja no és l’econòmic sinó el cultural: una persona pot pertànyer simultàniament a una classe econòmicament dominant i a una classe culturalment dominada, i a l’inrevés. Tenim, així, la immensa majoria de la població que respon al prototipus de classe culturalment dominada, amb independència de la seva posició econòmica. Pertanyen a ella tots els analfabets funcionals que no tenen ni volen tenir una opinió pròpia; que no llegeixen cap llibre ni cap diari i que malbaraten les hores de lleure mirant la televisió. Les seves úniques lectures són les cartes dels restaurants i els rètols dels carrers. Aquestes persones s’han de defensar com poden, amb les armes de què disposen, que són relativament poques i precàries. La dona velina és, així, la víctima propiciatòria del sexisme i del masclisme més descordats, i se’n defensa a la seva manera. Hi té tot el dret, només faltaria, per bé que les seves armes són irrisòries, per més poderoses que puguin semblar. La dona objecte, a primer cop d’ull et fa caure d’esquena, però quan la mires fit a fit t’evoca, com qualsevol altra persona, els versos del poeta: “i quan ja són a prop de mi i ja mos dits les agombolen, sota les túniques de lli hi ha dues vides que tremolen”.
La pregunta de Puigverd és prou clara: com és que, a les classes culturalment dominades, el feminisme és suplantat per aquesta forma tan perversa de masclisme que encarna la dona objecte, la qual es disfressa per despertar la més abrandada luxúria en el mascle? La resposta s’imposa: per pura supervivència. El feminisme, quan es situa per sota d’un determinat nivell cultural, es transforma en un fenomen alienant que esclavitza la dona en comptes d’alliberar-la.
Si podem afirmar, com sembla que podem fer, que el matriarcat és biològic i el patriarcat és cultural, ens cal concloure tot seguit que, evolutivament, aquell fou abans que aquest. Encara més, el patriarcat fou una gran conquesta de la dona, que consistí en la transformació del passavolant en pater familias. Aquesta partida la guanyà ella, que passà a obtenir, pel mòdic preu d’alguna infidelitat escadussera, la quotidiana fidelitat del marit i la seva presència permanent a la llar, només absent durant les hores esmerçades en procurar-se la manutenció d’ell i dels seus. Quan el patriarcat comença a trontollar, trontollen també moltes institucions que fins ara han dat confiança, seguretat, equilibri i repòs, no solament a la dona sinó també a l’home. Hom pot ocultar aquesta realitat i fins i tot dissimular-la, però no la pot fer desaparèixer.
Una vegada liquidat el patriarcat la noia velina se sent desemparada de totes aquelles seguretats que el mateix patriarcat li proporcionava, i que no eren poques. Semblantment, el mascle, també se sent desemparat en el seu nou paper de passavolant. Ambdós acusen críticament llurs nous status, per bé que sense saber-se’ls explicar; actuen instintivament. Diu l’Eclesiastès que el savi s’hi veu bé, i el foll camina a les fosques. Aquest és, doncs, el preu que ens cal pagar pel feminisme. I és que en aquest món incomplet totes les victòries són pírriques.
Pinós.
