El cel no era ni blau ni blanc ni gris aquell matí. Una estranya lleugeresa sostenia la seva ànima. Cap dels problemes que ahir li semblaven transcendents ara l’amoïnaven.
Vivia en els ulls de tots els qui la portaven al cor, en un temps sense flames ni rellotges.
El seu ex-marit havia encarregat la seva mort per telèfon. L’ombra del poder va desaparèixer tal i com va arribar. Diuen que ningú l’ha vist, però que és fosca i llarga. Cap jutge ni fiscal no la va veure. I així van arxivar la carpeta d’una mort anunciada.
Van enterrar el cos de la Gemma al cap de dos dies. Plovia, no molt, la quantitat justa per fer obrir els paraigües. Eren altra cop al cementiri de Montjuïc, al nínxol on hi havia el cos del seu pare. Sobre la caixa marró picaven i rebotaven les gotes d’aigua, com si el cel truques a la porta, però un cos desfet violentament es marcia dins el taüt. No hi va haver-hi pregàries ni cançons. Cap verb ni música podia donar consol a una mare trencada, a una ànima que havia estimat amb el cor ple, un marit i una filla, i les llàgrimes es barrejaven amb les gotes, i el motor de l’elevador i el trac-trac de la caixa i els dos operaris tancant-la al forat i segellant, com aquell qui fa uns pedaços a una obra del carrer, la història d’una vida.
No hi ha instant des de llavors que la Rosa no tanqui els ulls i vegi La Gemma corrent darrera el seu pare, i a vegades oberts i tot, en qualsevol parc, o a la cuina sopant,o repassant unes antigues fotografies, les primeres en color, o les tardes d’estiu de pa amb xocolata. Allà va quedar-se la felicitat. A la petita platja de ponent, on el sol de les tardes d’estiu s’allarga, i on un gelat de llimona era un tresor. Allà viatja la memòria. És aquí que viuen els morts, en el record i en el lent bressol de les mans de Déu.
