Esfereïdores imatges, gravades i difoses per l’Associació Marroquí de Drets Humans, arribaven des de Melilla el passat divendres 24 de juny. A les imatges s’hi poden veure un gran nombre de persones amuntegades i lligades en condicions infrahumanes rodejades per agents de cossos policials de la guàrdia Marroquí. Les imatges, molt dures, mostren algunes persones respirant amb dificultat mentre es poden veure altres completament immòbils.
El divendres 24 de juny, 2.000 persones migrants d’origen subsaharià van intentar accedir a territori espanyol saltant la tanca de Melilla, on van ser rebudes violentament per forces marruquis en conjunció amb els cossos i forces de l’estat espanyol. Algunes d’elles aconseguiren accedir a la ciutat autònoma espanyola, encara que la gran majoria va ser brutalment rebutjada, i fins i tot, es van produir múltiples devolucions en calent com apunten diverses ONG des del terreny. La periodista, investigadora especialista en migracions i tràfic de persones i defensora dels drets humans des de l’ONG Caminando Fronteras, Helena Maleno Garzón, confirmava dissabte que 37 persones havien perdut la vida, amb la possibilitat que les xifres seguissin augmentant a causa del gran nombre de ferits. Des de Brussel·les, Pedro Sánchez qualificava de “extraordinario Trabajo” les actuacions de la gendarmeria marroquina. Aquesta massacre mostra fins a quin extrem està disposat a arribar l’estat espanyol per tal de defensar la suposada “integridad territorial del país”.
Aquest succés es produeix després del canvi de postura d’Espanya respecte al Sàhara occidental, sucumbint a les múltiples pressions del Marroc que reiteradament ha utilitzat el control de les persones migrants com a moneda de canvi, i sacrificant la relació amb Algèria, un dels principals exportadors de gas, en plena crisi energètica generada en gran part per la guerra a Ucraïna.
Encara que Pedro Sánchez descrigui com assalt violent l’intent per part de nombroses persones de traspassar la frontera espanyola el passat 24 de juny, hi ha pocs dubtes en definir l’actuació per part dels cossos i forces de seguretat d’ambdós països com a violència estatal cap a civils. A més a més, el missatge clar que intenta enviar aquesta actuació per a properes persones amb les mateixes intencions més l’elevat nombre de víctimes mortals, han fet reaparèixer el fantasma d’un vell conegut a l’estat espanyol: el terrorisme d’estat.
El terrorisme, és un fenomen que es sol vincular dins el debat públic a actors no-estatals i clandestins que busquen, mitjançant el terror, desestabilitzar l’ordre polític establert. Tanmateix, en moltes ocasions es tendeix a obviar que els estats també poden utilitzar aquesta tàctica per a aconseguir els seus propis objectius seguint una estratègia determinada. De fet, la principal característica del terrorisme és l’ús de la violència contra civils per tal de provocar terror extrem a una audiència, que no és la que directament rep aquesta violència, per tal de modificar el seu comportament amb un objectiu concret.
Ruth Blakeley professora de la Universitat de Sheffield i una eminència en l’estudi del terrorisme d’estat defineix dins el llibre Terrorisme d’Estat i Neoliberalisme (2009) aquest tipus de terrorisme com “un acte de violència contra individus que l’estat té el deure de protegir, perpetrat per actors estatals o en conjunció amb aquests, i que té la intenció d’induir terror extrem a un objectiu d’observadors que s’identifica amb aquesta víctima i on l’audiència és forçada a considerar canviar el seu comportament d’alguna manera”. El terrorisme d’estat a Espanya va ser una pràctica provada judicialment, estesa durant la transició i els inicis de la democràcia espanyola, per grups com els coneguts Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL) entre d’altres, amb la implicació d’agents estatals incloent alts càrrecs del govern del PSOE de Felipe González.
En el cas de la violència estatal que es va poder observar a la frontera el passat 24 de juny exercida principalment per la gendarmeria marroquí, però amb forta col·laboració amb la policia espanyola com destacava Sánchez, hi ha força elements que podrien fer catalogar les actuacions de les forces i cossos de seguretat dels dos països com a terrorisme d’estat. De la definició exposada per la Ruth, s’hi identifiquen quatre elements claus que es poden en certa manera vincular al vist el divendres passat.
En primer lloc, el fet que la violència és exercida contra individus que l’estat té el deure de protegir, és a dir, civils. Tot i els reiterats intents de definir com a assalt violent l’intent de salt de la tanca de Melilla amb l’excusa que algunes persones portaven pals i barres de ferro, té poc sentit si ho comparem amb la quasi militarització de les forces de control fronterer, equipades amb armes de foc. Aquestes van utilitzar porres extensibles i gasos lacrimògens per frenar l’acció.
En segon lloc, aquesta és perpetrada per actors estatals o en conjunció amb aquests. Tant agents estatals de l’estat marroquí com de l’estat Espanyol. La gendarmeria marroquina va treballar conjuntament amb la Guàrdia Civil espanyola en aquest operatiu.
En tercer lloc, té la intenció de provocar terror a extrem a una audiència que s’identifica amb la víctima. És clarament plausible, i més després de les colpidores imatges enregistrades, que aquesta violència busca enviar un missatge de caràcter dissuasori a persones que en un futur vulguin intentar creuar la tanca.
Finalment, relacionat amb l’últim punt, busca canviar el comportament de l’audiència. Aquesta acció busca evitar futures accions similars per garantir d’alguna manera el control fronterer. Aquesta finalitat estratègica final que se’n pot extreure, que en aquest cas és evitar que més persones intentin entrar en territori espanyol, és un dels principals problemes en l’estudi del terrorisme d’estat, ja que en molt poques ocasions i a diferència dels actors no estatals, aquests no enuncien les seves intencions finals.
Hi ha motius suficients per pensar que el terror com a eina política està essent utilitzat a la frontera espanyola. Que el president espanyol aplaudeixi aquestes pràctiques només fa que posar en dubte la qualitat democràtica de l’estat, i dona llum verda a què més assassinats es segueixin produint en un futur. Accions, que serien ràpidament condemnades i combatudes si fossin realitzades per ETA o Estat Islàmic, són vistes com a pràctiques desitjables si són dutes a terme pels cossos i forces de seguretat de l’estat.