No sé quan el Matí Digital em publicarà aquest article. Suposo que fins llavors, sobre el 6 de febrer, se n’hauran publicat tants a tots els mitjans catalans. que aquest es pugui considerar fins i tot superflu. Confio, però, que els lectors del MD tinguin comprensió per l’emoció, l’entusiasme i la indignació (tres sentiments adients en aquella data) d’un català de 87 anys que veu com cada dia que passa més possible es fa sortir de debò de la cleda que ha tancat el nostre poble des de fa tants anys. I confio que tinguin comprensió per l’emocionalitat d’aquestes línies.
Com tants altres compatriotes em miro aquest 6F com el tret de sortida a la darrera etapa de la cursa que va començar amb la manifestació del juliol del 2010, que va prendre cos de debó el 9N i que es va donar les eines que calien el 27S. En un dia feiner i a una hora gens cómoda per molts, 50.000 catalans han demostrat que Madrid s’equivoca garrafalment si creu que amb mesures coercitives, amb difamacions i amb mentides de tot caire pot aconseguir que Catalunya torni a acotar el cap i es resigni a seguir rebent el tracte discriminatori dels darrers tres-cents anys. Ens seguiran dient nazis (els que no tenen ni idea de com va ser aquell règim), egoïstes insolidaris (els que només volen donar-nos les engrunes estrictament necessáries per anar fent la viu-viu i poder seguir munyint-nos) i incomplidors de les lleis (ells que se les fan a la mida que volen, i que les incompleixen radicalment quan els hi convé).
Nosaltres, però, “anem fent via”. Els catalans de l’interior, sortint al carrer massivament i pacíficament sempre que calgui (i caldrà més d’una vegada). Els de l’exterior, escampant els fets que es produeixin i les amenaces espanyoles als mitjans de comunicació i als polítics dels països on residim. Com va dir en Miquel Buch de l’ACM, votant fins i tot a les places si “precinten” tots els locals públics (cosa que no és tan senzilla com puguin pensar alguns energúmens de l’aparell estatal).
Ja sabem tots que aquests mesos vinents no tindran res de fàcils. Els pessimistes, però, que volen pintar-ho tot més negre que el sutge, obliden que ara no es tracta de quedar-se a casa perqué tot segueixi igual que abans. No. Si ara falléssim (que no ho farem) tot seria incomparablement pitjor que fins ara. I és perquè sabem això, que els primers 50.000 d’aquest any han anat al davant de l’edifici dels jutjats i que altres 50 o 80 o 200.000 els seguiran i aniran on sigui i quan calgui.
Permeteu-me que acabi aquest article amb alguns dels meus versos (inédits, és clar…) que diuen el que avui sento més clar que amb mil paraules.Els primers són la darrera quarteta del poema amb el que vaig guanyar l’englantina als Jocs florals de l’Exili el 1957 i que volien ser premonitoris d’un temps a venir del que ara ja som a tocar: Vora la mar, jo sé una terra dura / que s’ha salvat voltada de perills / perquè no ha desertat de l’aventura / l’amor amb desmesura dels seus fills.
I aquest és també el final de dos dels meus “Poemes d’una pàtria difícil”. El final de “La pàtria insubmergible” diu: Que no s’enganyin tots els obcecats / que només pensen a donar-nos guerra. / Com van fer els pares en les malvestats, / sempre hi haurà fills agosarats / que no deixin morir la nostra terra.
I el final de “El llast que no pesa” diu: “Duc un llast a la motxilla / que arrossego pel camí. / Sense la fe en el meu poble / el pes m’hauria rendit.
I és aquesta fe en el nostre poble la que em fa dir, malgrat totes les veus de Cassandra, les sinceres i les comprades: ens en sortirem!
