L’Ajuntament de Vic diu que denunciarà a tot immigrant sense papers quan vagi a empadronar-se. Els empadronaran, perquè així els ha obligat a fer-ho l’Estat, però alhora els denunciaran a la Delegació del Govern per trobar-se il·legalment a Espanya. I això perquè un il·legal és un il·legal i no té volta de full, tal i com ha recordat la comissària europea en aquesta matèria.
Podria ben ser que l’Ajuntament de Vic fes molt ben fet amb aquesta mena d’iniciatives, perquè posen a la llum situacions de tolerància que no estan emparades per la llei.
Però, què voleu que us digui. A mi em sap greu, molt de greu, que l’únic Ajuntament gran en mans d’Unió sigui pioner en iniciatives d’aquesta mena.
Sempre parlem de l’ànima social d’Unió, el partit de la bona gent, els valors cristians que l’inspiren, Leon Bloy, Emmanuel Mounier, Luigi Sturzo, Jacques Maritain i tants d’altres. Algú imagina Luigi Sturzo, Bloy, Maritain i tants altres democristians del nostre país encapçalant el fi de la tolerància cap els sense papers? Posant-se davant de tothom, liderant això?
Es dirà que manquen recursos municipals per fer front a tanta immigració, es dirà que la llei és molt clara i s’ha de complir, es dirà que la situació de tolerància perjudica l’immigrant, es dirà que s’ha de ser molt valent per plantejar aquests debats, i no sé quantes coses més. Però jo pensaré: no fotem!
La dignitat humana està per sobre de tot, i això és l’ABC de tot democristià. I de tantes injustícies, il·legalitats, abusos i atropellaments com hi ha en la nostra societat, que algú des de la democràcia cristiana afagi la fixació amb els immigrants sense papers, no per ajudar-los, sinó per treure-se’ls de sobre, per foragitar-los dels seu municipi o del país, és un fet que em produeix tristesa, decepció i, perquè no dir-ho, indignació.
Per ser més exactes, no és la iniciativa democristiana de Vic el que m’indigna, perquè sabem prou bé que a tot arreu hi ha gent per a tot; sinó que alguns, des de la democràcia cristiana i afins, li donin suport i fins i tot hi hagi veus que vulguin situar el ja famós alcalde ben amunt a les llistes al Parlament.
Potser si que aquestes iniciatives donen vots. Però la democràcia cristiana no té per finalitat el vot. El vot és un mitjà per treballar de valent i amb major eficàcia per la justícia, per la dignitat humana, dels catalans i dels no catalans, i dels que tenen papers i dels que no, perquè els valors cristians, els drets humans, no en saben res de paperassa.
Esperem que algú des del seny i compromís democristià, faci reflexionar a qui correspongui, i s’aturin aquestes actituds i iniciatives moralment i políticament inacceptables.
Què voleu que us digui. Quan durant la primera polèmica vigatana (farà tres mesos) el president Zapatero, des de Brussel·les, va dir alt i clar que al seu país no permetrà mai que cap infant ni cap persona es quedi sense assistència sanitària ni sense educació, em vaig emocionar. I és que els ho posen en safata.
Recordar, ja parlant en termes generals, que l’ànima social dels partits democristians és la seva única ànima, i afegir que aquesta s’agermana molt més fàcilment amb la majoria de propostes socialdemòcrates que no pas amb les neoliberals i populistes dels partits populars i conservadors europeus. Dit d’una altra manera i perquè s’entengui del tot: la democràcia cristiana és molt més dom Luigi Sturzo treballant colze amb colze amb el PCI per alliberar de l’esclavatge els camperols sicilians, que les polítiques d’Aznar o Berlusconi. I tot això, no ho considero una opinió, ni molt menys un descobriment. És senzillament un fet. Un fet, una evidència que no es pot obviar i que tothom coneix.
Si allò que anima aquesta mena d’iniciatives és un desig incontenible per aplicar la llei al peu de la lletra, si el motiu és ser coherents i respectuosos amb la llei, se m’acuden un miler de qüestions per on començar abans d’emprendre-la amb els més dèbils.
