Cada any, el diumenge després de la festa de l’Epifania, llegim l’evangeli del Baptisme del Senyor. Aquest any hem llegit la versió de Mateu que ens narra un fet decisiu, importantíssim de la vida de Jesús. El text ens diu que Jesús venia de Galilea, on durant 30 anys havia estat vivint en el si d’una família normal i que va anar a fer-se batejar per Joan. Aquest baptisme que Jesús rebé de Joan no li va suposar un simple ritu, sinó una misteriosa i veritable experiència que marcà Jesús profundament.
Jesús es va voler sotmetre al baptisme de conversió que predicava Joan, per expressar millor la seva unió amb una humanitat de condició pecadora, i no es va batejar sol. L’evangelista Lluc que és molt més precís en els detalls, diu que el baptisme de Jesús va ser un dia en que tot el poble es feia batejar. És important senyalar que els tres evangelistes sinòptics lliguen estretament el bateig de Jesús amb el moment en que l’Esperit Sant davalla damunt d’ell i es manifesta Déu Pare reconeixent-lo com el seu Fill estimat.
No és fàcil imaginar-nos en què consistiria la vivència espiritual de Jesús, el Fill de Déu encarnat. Però podem suposar que Jesús visqué aquesta experiència des del seu interior: el que va succeir no va ser un espectacle públic. Una nova realitat divina se li revela en aquell moment excepcional per a Jesús. Potser es fonen la inspiració vinguda del cel i la intuïció personal del Fill de Déu encarnat. El cas és que Jesús se sent designat i consagrat com a Messies, i investit per a la seva missió d’una manera semblant a la del Servent del profeta Isaïes.
¿Com visqué aquesta experiència Jesús que, en una sola Persona era Déu i home? No ho podem saber. El que sabem és que, després d’aquella revelació i d’aquella veu del cel, Jesús no dubtà de presentar-se als homes com un profeta enviat per Déu i amb una unió especialíssima amb Déu com no havia tingut mai cap altre profeta, animat per l’Esperit i que revelava al Pare en la seva Persona.
Tot això no vol dir pas que aquesta filiació divina no existís en Jesús ja des del moment de l’Encarnació, però en la seva tendra infantesa Jesús, com és lògic, no podia tenir consciència de ser el Fill de Déu. El seu creixement durant els llargs anys a Natzaret en enteniment i en el favor de Déu anirien desenvolupant la consciència de la seva filiació divina, però l’experiència que tingué immediatament després del baptisme va ser decisiva i radical. Va ser la consciència clara de la seva relació singular amb Déu, unida al sentiment d’una singular proximitat al Pare i d’una tendresa mútua entre Fill i Pare.
A més a més, Jesús se n’adonà que era cridat a predicar el missatge més alegre que mai els homes podien haver sentit: la revelació de l’amor de Déu als homes i dones d’aquest món, i la nova proximitat de Déu al seu poble, especialment als més allunyats.
Tot plegat ens hauria de fer més propers a aquest Jesús que és perfecte Déu i perfecte home. Aquest Jesús que fa pocs dies contemplàvem que naixia en un estable i era posat en un pessebre, i n’hauríem de treure dues conclusions. La primera pertany al camp de la fe: som cristians els que en la persona de Jesús descobrim l’amor de Déu Pare que l’envia i la força de l’Esperit que actua per mitjà de la seva obra. La segona, és de tipus pràctic: acceptar el Baptisme de Crist significa rebre el seu Esperit, l’Esperit que ens fa fills adoptius de Déu i que comporta rebre la seva gràcia, però que també comporta una exigència i una responsabilitat: la de viure com a fills de Déu. Examinem-nos si en som prou conscients d’aquesta filiació i, sobretot, si actuem en conseqüència. Potser val la pena que hi pensem una mica.
