Alguns medis han atribuït aquestes paraules a l’esposa de Ben Ali, exdictador de Tunísia, en el moment de pujar a l’avió i exiliar-se a l’Aràbia Saudita; sembla ser que encara va afegir: tota la vida he hagut de suportar les teves estupideses, o alguna cosa semblant. No sé si és cert. En qualsevol cas és ben trobat. L’esposa pràctica s’anteposa al marit sentimental que plora i es resisteix a abandonar el país. Machado ho deia d’una manera ben castissa: “en esta España de los pantalones lleva la voz el macho, más si el negocio importa, lo resuelven las faldas a escobazos”. En ambdós casos el pragmatisme d’ella s’imposa a l’autocomplaença d’ell. La situació ens pot agradar més o menys, per bé que cada dia es fa més difícil d’eludir. Jo, simplement, la constato.
Les dones que ronden la cinquantena foren les primeres que, sense entrar en detalls, pogueren gaudir d’una situació aparent d’igualtat. Les que ronden la seixantena i les més grans, baldament visquessin en primera línia la revolució sexual del 68, foren tan víctimes del masclisme com les seves predecessores, ni més ni menys. Llegeixin –no val la pena que el llegeixin, és una manera de parlar- el darrer llibre de Racionero –Sobrevivir a un gran amor, seis veces- i constataran que aquella revolució sexual, en termes de reciprocitat, fou pura façana. Tot consistia en què ella dispensés de la fidelitat al seu company, però ai d’aquella que li fos infidel a ell! aleshores el revolucionari de les mil i una revolucions es transformava de la nit al dia en cabró hispànic, amb unes banyes en forma de falç i martell, això sí. Una cosa és el patró genètic masculí, bramaven, que tendeix a aspergir la semença pels quatre punts de l’horitzó sense esgotar-se en l’embaràs, i una altra molt diferent el vas d’iniquitat, que una vegada fecundat ja no s’hi pot tornar a quedar si abans no avorta o infanta. Darrere de l’expressió freqüent que l’embaràs no admet termes mitjos, quin dubte hi ha que s’hi amaga l’anterior prejudici.
Tots aquests intel·lectuals de via estreta que ara ronden la seixantena han portat molt malament les infidelitats, explícites o implícites, de llurs companyes; llegeixin, ara sí, “La segunda mujer”, de Luisa Castro, i veuran quina mena de bèstia marital fou el consort, el nom del qual prefereixo no recordar. En canvi, aquests mateixos mascles demostraren una mànega ben ampla quan es tractava de justificar les pròpies infidelitats. Parlant a l’engròs, les dones de la meva generació foren les primeres estudiants que accediren massivament a les carreres científiques, i les que ara ronden la quarantena, a les tècniques. La dona, en conseqüència, ha apuntalat el seu nou status en els darrers trenta anys, no abans. El mascle, però, no ha retrocedit mai espontàniament. Ho ha fet sempre velis nolis, quan no li ha quedat altre remei; ningú no abdica dels seus privilegis, ni aquí ni a Tunísia, si no s’hi veu impel·lit per la força dels fets.
A partir dels 80 hi ha hagut, si més no a les nostres latituds, la gran eclosió de la dona al mercat laboral. Al marge de la valoració que acabem fent d’aquesta circumstància, quin dubte hi ha que, partint com ha partit d’una situació d’inferioritat, ella s’ha hagut d’esforçar molt més per obtenir els mateixos resultats socials que ell, que en conseqüència s’ha adormit. En el meu ram, quan hem d’impartir una que altra classe, ens trobem amb un auditori compost de seixanta noies i un o dos nois. Em sembla bé, doncs, que ara ella pretengui recollir-ne els fruits. Hi té tot el dret. En realitat tot just comença a recollir-los però és d’esperar que en les properes dècades es produeixin els efectes socials d’un fenomen ben curiós, que no té res de nou, puix que als països escandinaus ja fa tres dècades, pel cap baix, que es produeix. Analitzem aquest fenomen.
Partim de la base que la paritat absoluta és inviable damunt la terra. És com liquidar un pressupost anivellat. El pressupost s’aprova anivellat, però es liquida amb dèficit o amb superàvit. La tercera possibilitat és tan difícil com llençar totes les lletres de l’abecedari per la finestra i esperar que l’atzar confegeixi Tirant lo Blanch. El mateix passa amb les parelles. El codi civil dirà el que vulgui però la realitat és que sempre i ha un dominant i un dominat. Fins ara el dominant ha estat ell, però a partir d’ara qui comença a dominar ja és ella perquè, en termes generals, està molt més ben preparada que ell, que s’ha adormit. Ara qui tria és ella, que fins i tot s’avergonyeix d’ell en els ambients professionals.
És lògic, doncs, pronosticar un nou “paraclausithyron” a la manera d’Ovidi: una porta tancada que origina no solament el lament del mascle, sinó també l’afegitó d’un tercer “ni” als ni-nis, que a partir d’ara passarien a denominar-se “ni-ni-nis”, corresponent aquest tercer “ni” a l’enterrament de la sardina, amb perdó. Aquests pla passaran tot l’any en dimecres de cendra! I ni tan sols no tindran l’opció d’accedir a les cases de barrets, per falta de diners. Allà ells, que ara es vanten de no estudiar ni treballar. Fins que la femella, mig per altivesa, mig per compassió, els llenci del balcó estant la clau, juntament amb el seu nou crit de guerra: puja, imbècil!
La violència sexista, mal anomenada violència domèstica, romandrà encara un parell o tres de dècades més. Correspon a elles evitar-la amb la seva astúcia, a la qual no haurien de renunciar per més que ja no els sigui del tot imprescindible: “prudentes sicut serpentes et simplices sicut columbae”. Amb això evitaran maltractaments i, àdhuc, morts, sempre que sàpiguen actuar amb molta suavitat: “ho farem com jo decideixi, rei”.
Pinós.
