Hi ha una connexió progressiva entre els textos de l’evangeli de Joan que hem llegit els dos diumenges passats i el d’avui. A la samaritana el Senyor li diu que: “qui begui de l’aigua que jo li donaré no tindrà mai més set” i li parla del do de Déu, de l’aigua viva. Al cec de naixement, Jesús, que és la vertadera llum, li obre els ulls: els ulls del cos i els ulls de la fe. Aquestes accions prefiguren el sagrament del Baptisme, que ens fa néixer de nou per l’acció de l’aigua i de l’Esperit. Tots hem estat batejats en aquesta aigua viva,
Avui, el relat de la resurrecció de Llàtzer ens parla de les conseqüències del Baptisme: la vida nova que no s’acaba mai. I el Senyor ens fa arribar unes paraules de vida: “Els qui creuen en mi, encara que morin viuran”.
Un dels símbols que més utilitza Joan per expressar els bens que ens atorga Jesús és el de la vida. Per això el seu evangeli n’està ple de referències: Jesús és l’aigua de la vida i el pa de vida. Jesús afirma que ha vingut a donar-nos vida: ens diu que Ell és “el Camí, la Veritat i la Vida” i també que Ell és “la resurrecció i la Vida” segons hem sentit a l’evangeli d’avui. Jesús doncs pot donar la vida perquè Ell és la mateixa Vida.
La vida que Ell dóna té una plenitud molt superior a la de la nostra vida efímera i mortal. La nostra vida, sens dubte que té valor per a nosaltres, per això l’apreciem tant, però no és comparable a la vida superior i eterna que ens ofereix Jesús, de la qual nosaltres, en aquest món, només en rebem una anticipació i una penyora. Si Jesús que és la Resurrecció i la Vida, pot donar-nos una vida superior, amb més raó pot retornar-nos aquesta vida mortal, limitada i petita. I això és el que va fer amb el seu amic Llàtzer.
Com en els dos últims diumenges, en l’evangeli d’avui tenim una clara referència a la fe. Abans que Jesús es posés en camí cap a casa de Llàtzer i parlant amb els apòstols, que estaven esporuguits perquè poc abans els jueus havien intentat apedregar Jesús, els hi diu clarament que Llàtzer és mort, però que se’n alegra de no haver-hi estat perquè els deixebles puguin creure. Jesús vol enfortir als apòstols en la fe. Una fe que Marta, la germana de Llàtzer, proclamarà decididament al confessar Jesús com a Messies i Fill de Déu.
És aquesta fe en Jesús la que ens obra a una altra dimensió i ens permet mirar la vida i la mort amb una nova significació més profunda: el que importa no és aquesta vida, sinó la que ve després, la vida plena, la vida eterna.
Aquest passatge evangèlic ens revela, al mateix temps, la rica i misteriosa psicologia de Jesús. Ens revela la seva sorprenent humanitat, una humanitat que no està en absolut disminuïda per la seva divinitat, i que se’ns manifesta quan l’evangelista ens diu que Jesús “es commogué profundament, es contorbà…..i se li negaren els ulls”.
Ens podríem preguntar: si Jesús sabia que anava a tornar-li la vida, ¿perquè plora? Las seves llàgrimes que, evidentment, són reals, posseeixen un valor simbòlic: Són totes les misèries humanes – que tenen la màxima expressió en la mort del cos – les que provoquen en Jesús aquestes llàgrimes de compassió. Tot el misteri de la redempció és un misteri de compassió i d’amor. El tornar la vida a Llàtzer va precipitar la condemna a mort de Jesús: Jesús allibera als demés de la mort però pagant amb la seva pròpia vida. El comportament de Jesús envers Llàtzer ens mostra la tendresa amb que Déu estima tots els homes.
Les tres lectures d’avui han tingut un element comú: la resurrecció, la vida nova, la vida plena en Déu. Una vida que aquesta eucaristia que ara celebrem n’és llavor, anticipació i garantia. Participem-hi i aprofitem per alimentar-nos amb el pa de vida que Jesús ens ofereix.
